President de la SCCFQM S'ha donat la plaent circumstancia que la cloenda del Cinquantenari de la nostra Societat ha coincidit amb el centenari de la naixenca de dos il•lustres fisics alemanys: Max Born i James Franck.James Franck, en col•laboracio amb Gustav Hertz, dugue a terme el 1913 un experiment fonamental per a comprovar la validesa dels postulate de la teoria quantica de Bohr.Durant els seus anys d'exili als Estat Units, Franck es dedica als fenomens de la fotosintesi, un camp d'interes mundial en relacio amb els problemes de l'alimentacio i de la produccio d'energia.Max Born desenvolupa l'any 1914 una teoria del cos solid que permete d'explicar els efectes observats en experiments des d'un punt de vista unificat.Juntament amb Werner Heisenberg i Pascual Jordan desenvolupa a mitjan decenni dels anys vint la mecanica quantica, la qual permet una descripcio mecanico-estadistica de l'atom.Poe despres aconsegui de formular la teoria estadistica de la mecanica quantica, la qual cosa condui a una reconsideracio de la questio del determinisme en la mecanica quantica i, en realitat, en la fisica en general.Tant Franck com Born foren guardonats amb el Premi Nobel de Fisica.Ultra llur tasca com a investigadors, amb dos foren tambe professors destacats que instruiren un seguit d'estudiants realment brillants, i els capacitaren per a contribuir mes endavant d'una manera essencial al progres cientific.Abans que molts de Burs contemporanis, Franck i Born arribaren a adonar-se que un cientific to una especial responsabilitat moral i social a causa de les possibles consequencies de la seva tasca.Franck, ja abans del llancament de la primera bomba atomica, feu una crida en pro de la renuncia a aquesta arma destructiva.Born defensa reiteradament 1 amb
President de la SCCFQM S'ha donat la plaent circumstancia que la cloenda del Cinquantenari de la nostra Societat ha coincidit amb el centenari de la naixenca de dos il•lustres fisics alemanys: Max Born i James Franck.James Franck, en col•laboracio amb Gustav Hertz, dugue a terme el 1913 un experiment fonamental per a comprovar la validesa dels postulate de la teoria quantica de Bohr.Durant els seus anys d'exili als Estat Units, Franck es dedica als fenomens de la fotosintesi, un camp d'interes mundial en relacio amb els problemes de l'alimentacio i de la produccio d'energia.Max Born desenvolupa l'any 1914 una teoria del cos solid que permete d'explicar els efectes observats en experiments des d'un punt de vista unificat.Juntament amb Werner Heisenberg i Pascual Jordan desenvolupa a mitjan decenni dels anys vint la mecanica quantica, la qual permet una descripcio mecanico-estadistica de l'atom.Poe despres aconsegui de formular la teoria estadistica de la mecanica quantica, la qual cosa condui a una reconsideracio de la questio del determinisme en la mecanica quantica i, en realitat, en la fisica en general.Tant Franck com Born foren guardonats amb el Premi Nobel de Fisica.Ultra llur tasca com a investigadors, amb dos foren tambe professors destacats que instruiren un seguit d'estudiants realment brillants, i els capacitaren per a contribuir mes endavant d'una manera essencial al progres cientific.Abans que molts de Burs contemporanis, Franck i Born arribaren a adonar-se que un cientific to una especial responsabilitat moral i social a causa de les possibles consequencies de la seva tasca.Franck, ja abans del llancament de la primera bomba atomica, feu una crida en pro de la renuncia a aquesta arma destructiva.Born defensa reiteradament 1 amb
sació, en definitiva, d'alleugeriment i de confort amb'el dels actuals i revolucionaris conceptes de complexitat es metode científic.troben en els passatges d'aquest capítol.El segon llibret, titulat 'LLa ment i la materia" va Evidentment, tractar de la consciencia i de les seves ser escrit a partir d'unes conferencies que Schrodinger qualitats comporta parlar de D ~u i de religió.En el pronuncia al Trinity College de Cambridge, l'any 1956.següent capítol, l'autor tsacta com a científic el sempre Sota aquest suggeridor títol, l'autor no adopta una pos-delicat tema del debat entre fe i cienciá -delicat des tura de científic ben provist de recursos que es disposa a del temps de Galileul 0 men~s-amb una subtilesa atacar amb ells un nou problema, sinó que, tot i no obli-exquisida, pero amb una seguretat en el n~etode ben dar els metodes de treball propis de la ciencia, s'aventura propia d'un científic.en temes filosbfics purament especulatius, aportant -El llibre culmina, finalment, amb el plantejament aixb tot el seu bagatge de físic.Aquest treball declarat del problema latent a tot el text: la relació presenta, dones, en rnolts casos un caracter premoni-entre'l'observador i el món observat.Un problema gens tori, ja que significa un pas previ al desenvolupament trivial en física quhtica, ja que la sobrepassa. 1 un procientífic de moltes qüestions fins fa poc inatacables.Si blema que Schrodinger revela en tota la seva nuesa.ara podem estudiar els processos de comprensió o po-Amb aquest final comprovem, doncs, que la intenció dem imaginar ja els mecanismes que creen el sentit del inicial de submergir-se en filosofia no era gratuita: res-"jo" -amb l'ajut de les novíssimes ciencies del caos i ponia a unes necessitats que la nova física ha plantejat, la matematica que porten aparellades-6s gracies al oferint nous problemes, pero aportant noves relacion .lúcid treball de precursors com Schrodinger que gosaren interdisci~linars.Que SemPre són d'agrairposar-se, tot i no disposar dels instruments adients, on no els demanaven.Josep Carnpma Temes com la consciencia, l'aprenentatge, la unitac o pluralitat de 'les consciencies -de l'anima?-, o la religió són tractats sense cap complex d'inferioritat ni - cal agrair-ho-de superioritat.Partint del problema de la base física de la consciencia, l'autor descabdella el fil que el portara a considerar el fenomen de l'aprenentatge:
IntroduccióÉs ben sabut que la mecànica analítica, les arrels de la qual són les lleis de Newton, ens descriu molt acuradament el moviment dels cossos macroscòpics, incloent-hi els cossos astronòmics, sempre que les velocitats i les masses implicades no siguin excessivament grans.En el reialme dels cossos microscòpics (àtoms, molècules, electrons, etc.) la situació és completament diferent; en aquest cas, les lleis de la mecànica, com també les de l'ectromagnetisme, no s'adapten a les observacions experimentals i, per tant, no són apropiades per a la descripció del moviment a escala microscòpica.En aquest context, durant el primer terç del segle xx es desenvolupà una nova mecànica, a la qual Max Born, l'any 1924, va donar el nom de mecànica quàntica, que regeix les lleis del moviment dels cossos microscòpics, però que coincideix amb la mecànica analítica (convertida, ara sí, en mecànica clàssica) quan s'aplica als cossos macroscòpics.Sovint es presenta la mecànica quàntica com un desenvolupament ex novo sobre una base axiomàtica que sembla estar molt poc relacionada amb la mecànica clàssica i altres teories precedents.El plantejament axiomàtic té, certament, els seus avantatges metodològics, però fa passar desapercebut el fet que la teoria quàntica està estretament relacionada amb la mecànica analítica, particularment amb la forma hamiltoniana.La teoria de Bohr de les òrbites electròniques emprà els mètodes hamiltonians quan es descobrí la importància dels sistemes separables en la formulació de les condicions quàntiques de Sommerfeld i Wilson l'any 1916 i en els càlculs sobre l'efecte Stark duts a terme per Epstein el mateix any.La reinterpretació de les lleis quàntiques per Schrödinger, Heisenberg i Dirac també sorgí dels mètodes hamiltonians.El caràcter matricial de les variables canòniques conjugades (q, p) va ser introduït per Heisenberg, Born i Jordan, mentre que Dirac considerà les variables conjugades com a operadors no commutatius.D'altra banda, Schrödinger desenvolupà el punt de vista operacional i, sortint de l'analogia entre l'òptica i la mecànica esta-
IntroduccióEncara que ningú no dubta dels èxits espectaculars de la mecànica quàntica (MQ) a l'hora de donar compte d'una amplíssima varietat de resultats experimentals, no tothom està d'acord en la interpretació que cal donar al seu formulisme o en les possibilitats que constitueixi, a llarg termini, la teoria denitiva.A la llista dels detractors de l'ortodòxia quàntica, guren, entre d'altres, noms tan distingits com els de Karl Popper, Albert Einstein i David Bohm, a qui devem una sèrie d'experiments, tot sovint en versió idealitzada, que pretenen posar a prova aspectes interpretatius o la mateixa validesa de l'esmentada teoria quàntica.L'objectiu d'aquest treball és el de continuar en aquesta línia, analitzant un nou test idealitzat en què conueixen idees inicialment aportades per aquests tres reconeguts pensadors.L'any 1934, Popper va publicar una primera versió (Popper, 1934) del que, amb el temps, va acabar sent la proposta d'experiment, molt més precisa i ben formulada pel mateix autor (Popper, 1982(Popper, , 1987)), que després descriurem i, més endavant encara, modicarem en un intent de millorar-la.Es tracta, en l'opinió de Popper, d'un test crucial.És a dir, d'un test capaç de discriminar inequívocament entre dues interpretacions oposades de la MQ pel que fa, sobretot, a l'origen merament estadístic de les seves prediccions i al paper que hi té la informació que es pot tenir sobre el sistema en estudi.El test confronta, doncs, dues interpretacions
Fa més d'un segle els físics de tot el món desenvolupaven una teoria per descriure comportaments estranys recentment descobertes d'alguns sistemes físics, això marca el naixement de la Teoria Quàntica. Algunes dècades més tard, la idea revolucionària de separar la informació de la seva companyia física va conduir a l'establiment de la Teoria de la Informació. Aquests al principi es van unir les teories independents en les últimes dècades del segle anterior deixant-nos de Teoria de la Informació Quàntica. Aquesta tesi explorarà una intersecció entre matemàtiques, física i informàtica, tractant d'aclarir l'entrellaçat de l'anterior. Tot seguit, es van establir els resultats que es van establir durant els anys d'estudis que van dur a aquest treball. La pregunta plantejada en el títol no es respondrà plenament ja que pot ser massa aviat per donar una resposta definitiva a aquesta àmplia pregunta.
Introducció i justificacióLa mecanica quantica és la part de la física que s'ocupa de l'estudi del que s'anomena món microscdpic, és a dir: molkcules, Atoms i partícules elementals.Fins a la fi del segle XIX amb la mecanica de Newton i la teoria electromagnktica de Maxwell era suficient per explicar el món.Perb a partir d'aquesta epoca, la necessitat d'explicar nous fenbmens desconeguts fins aleshores (radiació del cos negre, efecte fotoelkctric, ...) dona lloc al naixement del que avui es coneix corn a mechnica quhntica.Als anys vint s'assentaren les bases d'aquesta teoria, i des del principi també sorgí la polemica davant de la seva interpretació.D'un costat, N. Bohr presenta la que hom ha anomenat mechnica quhntica ortodoxa, fortament basada en l'observació empírica i en el concepte de complementarietat.D'un altre, A. Einstein, a través de la presentació de la seva coneguda paradoxa Einstein-Podolski-Rosen (EPR) , presenta una concepció realista local basada en el segiient criteri de realitat: "Si, sense de cap manera destorbar un sistema, podem predir amb certitud (és a dir, amb probabilitat igual a la unitat) el valor d'una quantitat física, aleshores existeix un element de realitat física en correspondencia amb aquesta quantitat física" (Einstein et al., 1935).En la paradoxa EPR, dues partícules en interacció es separen espacialment de mode impertorbat fins a distancies que impossibiliten la seva interacció mútua.Aleshores, una d'elles és sotmesa a mesura.Partint de principis de conservació (p.e. conservació del moment angular) seríem capacos de determinar "sense de cap manera destorbar el sistema" el valor de la dita magnitud en l'altra partícula.Aixb sense cap plantejament probabilista.Aleshores, la mecanica quantica resulta una teoria incompleta.Mentre que N. Bohr es referma en els seus punts de vista, fins i tot accentuant les seves posicions filosbfiques (complementarietat i matisacions -si no negació-del *Guillem Gómez i Blanch (Valencia, 1950) és físic i director del Departament de Qualitat d'ATISAE a Valencia, autor de treballs sobre estadística i metrologia industrial i energia solar.Col.laborador de 1'Escola d'Investigació Operativa de la Universitat de Valencia i membre de la Societat Espanyola de Sistemes Generals.
No cabe duda de que, desde hace poco menos de un siglo, la Física, de instauración moderna, en el siglo XVIII, entra en un período de "crisis", es decir, de profunda revolución.No hay ninguna duda, ya no, de que esta revolución se acelera y profundiza desde hace poco más de cuarenta años, viniendo justamente a poner en cuestionamiento los presupuestos "clásicos", que parecían los más "naturales".De la primera mecánica cuántica, la de los fundadores, a la teoría cuántica de campos, y de ésta a las teorías de su unificación, el ascenso es vertiginoso y proclive a arrastrar a cierta embriaguez a la cabeza más fría.Y, sin embargo, a través de esta suerte de "saltos cualitativos", la mecánica cuántica sigue siendo una Física, es decir, una teoría matemática, paradójica y compleja, de los hechos observados.Reformulándolo en otros términos, al cambiar el ángulo desde el que se atacan los problemas, la teoría no deja de afrontar, en último término, sus paradojas fundantes, una de cuyas expresiones condensadas está contenida en las relaciones de indeterminación de Heisenberg.En esta época nuestra de desarrollo, de múltiples extravíos de los pensamientos y de las prácticas, la mecánica cuántica ofrece el ejemplo, prodigioso, de una tradición que se perpetúa a través de sus mutaciones internas y que, a su vez, en contrapartida, aporta un esclarecimiento esencial sobre las bases, que han permanecido hasta la fecha sin explicitar, de la física clásica, pre-cuántica.Esto no puede por menos de suscitar una suerte de confusión persistente en lo tocante a la relación entre física y filosofía.En la medida en que la mecánica cuántica -señaladamente, a propósito del vacío -lleva a poner en tela de juicio las "evidencias" del sentido común, el teórico de la física está presto a concluir que el desarrollo de aquella pone en cuestión, al mismo tiempo, los conceptos fundamentales de la filosofía y a proclamarse, por así decir, supuesta garante de la verificación por lo "real" (el experimento), como "a la vanguardia" del progreso del pensamiento, destronando a la filosofía, tradicionalmente (e ideológicamente) la supuesta "reina de las ciencias".O, si es el caso, y en la medida en que la filosofía, con su instauración, no ha jugado ese papel más que como ontoteología, el teórico de la física, acaso demasiado presuntuoso, debería saber que su teoría devendrá teología (al ser matemática la lengua divina) -y es eso lo que se trasluce de modo incontestable en ciertas especulaciones, por ejemplo en cosmología.Por otro lado, dicha confusión habrá llegado al colmo, porque, si el sentido común de hoy en día está, a su manera, penetrado de filosofía, en tanto que se pretende y se piensa como "racional" y "razonable", dicha penetración jamás se piensa o elabora por sí misma, a menos que sea, precisamente, a través de una elaboración filosófica, que es una filosofía siempre necesariamente marginal, más o menos prudentemente mesurada, del sentido común.Lo que se pone en tela de juicio por la mecánica cuántica no es propiamente la filosofía misma, sino la creencia, que a decir verdad se encuentra en vías de extinción entre los filósofos de hoy en * NdT : Presentamos aquí una versión mejorada de nuestra traducción de este mismo artículo aparecida en el número 40 de Eikasia.