Challenges
Datasets
Workspaces
Papers
Discussions
Leaderboard
Log inSign up
Challenges
Datasets
Workspaces
Papers
Discussions
Leaderboard
Blog
Job Board
Q3AS

© 2026 Aqora Quantum S.A.S.

TermsPrivacyLegal Notice

Revista de física

Mecànica quàntica casual

Àngel Oliva i Villaescusa, Guillem Gómez i Blanch

Published Jan 1, 1996• 0 citations
OpenAlex

Abstract

Introducció i justificacióLa mecanica quantica és la part de la física que s'ocupa de l'estudi del que s'anomena món microscdpic, és a dir: molkcules, Atoms i partícules elementals.Fins a la fi del segle XIX amb la mecanica de Newton i la teoria electromagnktica de Maxwell era suficient per explicar el món.Perb a partir d'aquesta epoca, la necessitat d'explicar nous fenbmens desconeguts fins aleshores (radiació del cos negre, efecte fotoelkctric, ...) dona lloc al naixement del que avui es coneix corn a mechnica quhntica.Als anys vint s'assentaren les bases d'aquesta teoria, i des del principi també sorgí la polemica davant de la seva interpretació.D'un costat, N. Bohr presenta la que hom ha anomenat mechnica quhntica ortodoxa, fortament basada en l'observació empírica i en el concepte de complementarietat.D'un altre, A. Einstein, a través de la presentació de la seva coneguda paradoxa Einstein-Podolski-Rosen (EPR) , presenta una concepció realista local basada en el segiient criteri de realitat: "Si, sense de cap manera destorbar un sistema, podem predir amb certitud (és a dir, amb probabilitat igual a la unitat) el valor d'una quantitat física, aleshores existeix un element de realitat física en correspondencia amb aquesta quantitat física" (Einstein et al., 1935).En la paradoxa EPR, dues partícules en interacció es separen espacialment de mode impertorbat fins a distancies que impossibiliten la seva interacció mútua.Aleshores, una d'elles és sotmesa a mesura.Partint de principis de conservació (p.e. conservació del moment angular) seríem capacos de determinar "sense de cap manera destorbar el sistema" el valor de la dita magnitud en l'altra partícula.Aixb sense cap plantejament probabilista.Aleshores, la mecanica quantica resulta una teoria incompleta.Mentre que N. Bohr es referma en els seus punts de vista, fins i tot accentuant les seves posicions filosbfiques (complementarietat i matisacions -si no negació-del *Guillem Gómez i Blanch (Valencia, 1950) és físic i director del Departament de Qualitat d'ATISAE a Valencia, autor de treballs sobre estadística i metrologia industrial i energia solar.Col.laborador de 1'Escola d'Investigació Operativa de la Universitat de Valencia i membre de la Societat Espanyola de Sistemes Generals.

Related papers

De la mecànica clàssica a la mecànica quàntica a través de l'òptica

Jaume Masoliver A

IntroduccióÉs ben sabut que la mecànica analítica, les arrels de la qual són les lleis de Newton, ens descriu molt acuradament el moviment dels cossos macroscòpics, incloent-hi els cossos astronòmics, sempre que les velocitats i les masses implicades no siguin excessivament grans.En el reialme dels cossos microscòpics (àtoms, molècules, electrons, etc.) la situació és completament diferent; en aquest cas, les lleis de la mecànica, com també les de l'ectromagnetisme, no s'adapten a les observacions experimentals i, per tant, no són apropiades per a la descripció del moviment a escala microscòpica.En aquest context, durant el primer terç del segle xx es desenvolupà una nova mecànica, a la qual Max Born, l'any 1924, va donar el nom de mecànica quàntica, que regeix les lleis del moviment dels cossos microscòpics, però que coincideix amb la mecànica analítica (convertida, ara sí, en mecànica clàssica) quan s'aplica als cossos macroscòpics.Sovint es presenta la mecànica quàntica com un desenvolupament ex novo sobre una base axiomàtica que sembla estar molt poc relacionada amb la mecànica clàssica i altres teories precedents.El plantejament axiomàtic té, certament, els seus avantatges metodològics, però fa passar desapercebut el fet que la teoria quàntica està estretament relacionada amb la mecànica analítica, particularment amb la forma hamiltoniana.La teoria de Bohr de les òrbites electròniques emprà els mètodes hamiltonians quan es descobrí la importància dels sistemes separables en la formulació de les condicions quàntiques de Sommerfeld i Wilson l'any 1916 i en els càlculs sobre l'efecte Stark duts a terme per Epstein el mateix any.La reinterpretació de les lleis quàntiques per Schrödinger, Heisenberg i Dirac també sorgí dels mètodes hamiltonians.El caràcter matricial de les variables canòniques conjugades (q, p) va ser introduït per Heisenberg, Born i Jordan, mentre que Dirac considerà les variables conjugades com a operadors no commutatius.D'altra banda, Schrödinger desenvolupà el punt de vista operacional i, sortint de l'analogia entre l'òptica i la mecànica esta-

Revista de física•Dec 1, 2005•0 citations

Una nova versió del test de popper sobre la mecànica quàntica

A. Bramòn

IntroduccióEncara que ningú no dubta dels èxits espectaculars de la mecànica quàntica (MQ) a l'hora de donar compte d'una amplíssima varietat de resultats experimentals, no tothom està d'acord en la interpretació que cal donar al seu formulisme o en les possibilitats que constitueixi, a llarg termini, la teoria denitiva.A la llista dels detractors de l'ortodòxia quàntica, guren, entre d'altres, noms tan distingits com els de Karl Popper, Albert Einstein i David Bohm, a qui devem una sèrie d'experiments, tot sovint en versió idealitzada, que pretenen posar a prova aspectes interpretatius o la mateixa validesa de l'esmentada teoria quàntica.L'objectiu d'aquest treball és el de continuar en aquesta línia, analitzant un nou test idealitzat en què conueixen idees inicialment aportades per aquests tres reconeguts pensadors.L'any 1934, Popper va publicar una primera versió (Popper, 1934) del que, amb el temps, va acabar sent la proposta d'experiment, molt més precisa i ben formulada pel mateix autor (Popper, 1982(Popper, , 1987)), que després descriurem i, més endavant encara, modicarem en un intent de millorar-la.Es tracta, en l'opinió de Popper, d'un test crucial.És a dir, d'un test capaç de discriminar inequívocament entre dues interpretacions oposades de la MQ pel que fa, sobretot, a l'origen merament estadístic de les seves prediccions i al paper que hi té la informació que es pot tenir sobre el sistema en estudi.El test confronta, doncs, dues interpretacions

Revista de física•Jan 1, 2005•0 citations

Physics and information - what is the role of information in physics?

Paul Erker

Fa més d'un segle els físics de tot el món desenvolupaven una teoria per descriure comportaments estranys recentment descobertes d'alguns sistemes físics, això marca el naixement de la Teoria Quàntica. Algunes dècades més tard, la idea revolucionària de separar la informació de la seva companyia física va conduir a l'establiment de la Teoria de la Informació. Aquests al principi es van unir les teories independents en les últimes dècades del segle anterior deixant-nos de Teoria de la Informació Quàntica. Aquesta tesi explorarà una intersecció entre matemàtiques, física i informàtica, tractant d'aclarir l'entrellaçat de l'anterior. Tot seguit, es van establir els resultats que es van establir durant els anys d'estudis que van dur a aquest treball. La pregunta plantejada en el títol no es respondrà plenament ja que pot ser massa aviat per donar una resposta definitiva a aquesta àmplia pregunta.

•Jan 1, 2019•0 citations

Trapping and ionising atoms with light: wave and trajectory dynamics of quantum-optical processes

Albert Benseny

La mecànica quàntica va néixer a començaments del segle passat per a explicar fenòmens que els models de l'època no podien explicar. Des de llavors n'han aparegut diferents formalismes i interpretacions, cadascun amb les seves peculiaritats, que permeten proposar solucions diferents a alguns problemes quàntics o ajudar a descriure'n la dinàmica. Al mateix temps, l'estudi de la llum ha seguit de prop el desenvolupament de la teoria quàntica: des del seu inici amb la descripció que va fer Albert Einstein de l'efecte fotoelèctric fins al desenvolupament de les font de llum làser. De fet, la llum làser ha demostrat ser una eina molt útil per a induir, manipular i mesurar el comportament quàntic de la matèria. Per exemple, els làsers han permès el desenvolupament de tècniques per a refredar, capturar i manipular àtoms neutres. Les ones de matèria atòmica en potencials òptics, elèctrics i magnètics s'han utilitzat per a posar a prova els principis de la mecànica quàntica i crear-ne aplicacions en, per exemple, el processat d'informació quàntica o l'atomtrònica, on els àtoms atrapats constitueixen dispositius anàlegs als díodes i transistors electrònics. D'altra banda, durant els últims cinquanta anys la intensitat de les fonts de llum ha experimentat un creixement gairebé exponencial. Aquests desenvolupaments han desafiat la física a trobar una descripció per als processos bàsics en la interacció entre la llum i la matèria, molt més complexos que l'efecte fotoelèctric d'Einstein, provocant fenòmens com la ionització multifotònica o l'emissió de radiació d'harmònics d'ordre alt. El punt de partida d'aquesta tesi és la narració del desenvolupament de la mecànica quàntica, després de la qual presentem els dos formalismes matemàtics de la teoria quàntica que usarem: la interpretació estàndard, que ens permet representar la dinàmica ondulatòria de la matèria, i la de de Broglie-Bohm, on la dinàmica es descriu a partir de trajectòries. La tesi tracta sobre dos sistemes òptics quàntics diferents, és a dir, sobre la interacció de la llum i la matèria a nivell quàntic. El primer sistema que estudiem és la manipulació coherent d'àtoms ultrafreds atrapats en potencials òptics. En particular, estudiem l'anàleg per a àtoms en un potencial amb tres trampes òptiques de la transferència adiabàtica Raman estimulada (STIRAP, de les sigles en anglès) de l'òptica quàntica. Gràcies al formalisme de de Broglie-Bohm, demostrem que la descripció d'aquest transport per a un àtom individual (o un condensat de Bose-Einstein) necessita correccions relativistes en alguns règims de paràmetres corresponents a realitzacions molt lentes del procés. A més, presentem pel cas de múltiples àtoms una tècnica per a transportar trampes buides en una fila de trampes òptiques i dissenyem dispositius atomtrònics per al control del flux d'ones de matèria. El segon sistema que estudiem és la ionització de l'hidrogen mitjançant polsos làser ultraintensos. Usem les trajectòries de de Broglie-Bohm per a obtenir informació sobre la dinàmica i proposar mètodes per a calcular, en un model unidimensional, els espectres de ionització per sobre del llindar i de generació d'harmònics. També estudiem la dinàmica d'ionització d'un àtom d'hidrogen interaccionant amb un feix de llum que porta moment angular orbital mitjançant càlculs tridimensionals, demostrant que és possible transmetre el moment angular orbital de la llum als electrons. Les trajectòries de de Broglie-Bohm de la dinàmica del procés permeten una visualització molt clara de l'absorció de moment angular per part dels electrons.

•Oct 31, 2013•0 citations

La física quàntica, paradigma científic del segle XX

José Luis Sánchez Gómez

Es presenta una breu exposició d’alguns problemes fonamentals de la física quàntica que involucren aspectes filosòfics i epistemològics de la realitat física descrita per aquesta teoria. El principi d’indeterminació de Heisenberg, el de complementarietat de Bohr i l’experiment de “la doble escletxa” introdueixen l’aspecte més essencial de la teoria quàntica: el procés de mesura. L’experiment del “gat de Schrödinger” posa de relleu la paradoxal superposició quàntica d’estats que “col·lapsa”, en mesurar el sistema, en un dels estats implicats en dita superposició. Finalment, es discuteix breument les implicacions de la teoria quàntica en dues àrees a la frontera del coneixement actual: la física de partícules i la computació quàntica

•Jan 1, 2001•0 citations

Orígens del concepte d’indistingibilitat quàntica en l’estadística de Fermi-Dirac

Ibáñez Solé, Joana

[cat] Entre el 1924 i el 1927 a través de la mecànica quàntica va començar a entreveure’s la idea de que alguns sistemes estaven formats pel que avui dia anomenem “partícules indistingibles”. Aquesta nova percepció de la identitat de les partícules, capgiraria la manera de concebre la naturalesa i la interacció en els sistemes formats per elements idèntics. Amb el naixement de la mecànica quàntica i els diferents descobriments de la física a l’inici del segle XX, l’estadística de Maxwell-Boltzmann ja no respon totes les preguntes que planteja la física. Al llarg dels diferents capítols veurem com neix l’estadística quàntica de Fermi-Dirac i, amb ella, la percepció de la idea d’indistingibilitat i també com evoluciona aquest concepte. Es vol entendre quin és el context científic amb el que s’arriba als anys 1924-1927, per tal d’explicar què va portar a Fermi a desenvolupar una nova estadística quàntica, anomenada actualment estadística de Fermi-Dirac, diferent a la que havien desenvolupat Bose i Einstein dos anys abans i amb un mètode totalment diferenciat (tot i que paral·lel en el temps) al que farà anar Dirac. Estudiarem també els treballs que publica Heisenberg durant aquells anys i analitzarem quin paper van jugar en el desenvolupament de les estadístiques quàntiques. Addicionalment, veurem que el mètode de Dirac, per la seva banda, vindrà marcat per la formulació, entre el 1925 i el 1926, de la nova mecànica quàntica o mecànica matricial per part de Born, Heisenberg i Jordan.

•Jan 15, 2025•0 citations
Introducció i justificacióLa mecanica quantica és la part de la física que s'ocupa de l'estudi del que s'anomena món microscdpic, és a dir: molkcules, Atoms i partícules elementals.Fins a la fi del segle XIX amb la mecanica de Newton i la teoria electromagnktica de Maxwell era suficient per explicar el món.Perb a partir d'aquesta epoca, la necessitat d'explicar nous fenbmens desconeguts fins aleshores (radiació del cos negre, efecte fotoelkctric, ...) dona lloc al naixement del que avui es coneix corn a mechnica quhntica.Als anys vint s'assentaren les bases d'aquesta teoria, i des del principi també sorgí la polemica davant de la seva interpretació.D'un costat, N. Bohr presenta la que hom ha anomenat mechnica quhntica ortodoxa, fortament basada en l'observació empírica i en el concepte de complementarietat.D'un altre, A. Einstein, a través de la presentació de la seva coneguda paradoxa Einstein-Podolski-Rosen (EPR) , presenta una concepció realista local basada en el segiient criteri de realitat: "Si, sense de cap manera destorbar un sistema, podem predir amb certitud (és a dir, amb probabilitat igual a la unitat) el valor d'una quantitat física, aleshores existeix un element de realitat física en correspondencia amb aquesta quantitat física" (Einstein et al., 1935).En la paradoxa EPR, dues partícules en interacció es separen espacialment de mode impertorbat fins a distancies que impossibiliten la seva interacció mútua.Aleshores, una d'elles és sotmesa a mesura.Partint de principis de conservació (p.e. conservació del moment angular) seríem capacos de determinar "sense de cap manera destorbar el sistema" el valor de la dita magnitud en l'altra partícula.Aixb sense cap plantejament probabilista.Aleshores, la mecanica quantica resulta una teoria incompleta.Mentre que N. Bohr es referma en els seus punts de vista, fins i tot accentuant les seves posicions filosbfiques (complementarietat i matisacions -si no negació-del *Guillem Gómez i Blanch (Valencia, 1950) és físic i director del Departament de Qualitat d'ATISAE a Valencia, autor de treballs sobre estadística i metrologia industrial i energia solar.Col.laborador de 1'Escola d'Investigació Operativa de la Universitat de Valencia i membre de la Societat Espanyola de Sistemes Generals.
IntroduccióÉs ben sabut que la mecànica analítica, les arrels de la qual són les lleis de Newton, ens descriu molt acuradament el moviment dels cossos macroscòpics, incloent-hi els cossos astronòmics, sempre que les velocitats i les masses implicades no siguin excessivament grans.En el reialme dels cossos microscòpics (àtoms, molècules, electrons, etc.) la situació és completament diferent; en aquest cas, les lleis de la mecànica, com també les de l'ectromagnetisme, no s'adapten a les observacions experimentals i, per tant, no són apropiades per a la descripció del moviment a escala microscòpica.En aquest context, durant el primer terç del segle xx es desenvolupà una nova mecànica, a la qual Max Born, l'any 1924, va donar el nom de mecànica quàntica, que regeix les lleis del moviment dels cossos microscòpics, però que coincideix amb la mecànica analítica (convertida, ara sí, en mecànica clàssica) quan s'aplica als cossos macroscòpics.Sovint es presenta la mecànica quàntica com un desenvolupament ex novo sobre una base axiomàtica que sembla estar molt poc relacionada amb la mecànica clàssica i altres teories precedents.El plantejament axiomàtic té, certament, els seus avantatges metodològics, però fa passar desapercebut el fet que la teoria quàntica està estretament relacionada amb la mecànica analítica, particularment amb la forma hamiltoniana.La teoria de Bohr de les òrbites electròniques emprà els mètodes hamiltonians quan es descobrí la importància dels sistemes separables en la formulació de les condicions quàntiques de Sommerfeld i Wilson l'any 1916 i en els càlculs sobre l'efecte Stark duts a terme per Epstein el mateix any.La reinterpretació de les lleis quàntiques per Schrödinger, Heisenberg i Dirac també sorgí dels mètodes hamiltonians.El caràcter matricial de les variables canòniques conjugades (q, p) va ser introduït per Heisenberg, Born i Jordan, mentre que Dirac considerà les variables conjugades com a operadors no commutatius.D'altra banda, Schrödinger desenvolupà el punt de vista operacional i, sortint de l'analogia entre l'òptica i la mecànica esta-
IntroduccióEncara que ningú no dubta dels èxits espectaculars de la mecànica quàntica (MQ) a l'hora de donar compte d'una amplíssima varietat de resultats experimentals, no tothom està d'acord en la interpretació que cal donar al seu formulisme o en les possibilitats que constitueixi, a llarg termini, la teoria denitiva.A la llista dels detractors de l'ortodòxia quàntica, guren, entre d'altres, noms tan distingits com els de Karl Popper, Albert Einstein i David Bohm, a qui devem una sèrie d'experiments, tot sovint en versió idealitzada, que pretenen posar a prova aspectes interpretatius o la mateixa validesa de l'esmentada teoria quàntica.L'objectiu d'aquest treball és el de continuar en aquesta línia, analitzant un nou test idealitzat en què conueixen idees inicialment aportades per aquests tres reconeguts pensadors.L'any 1934, Popper va publicar una primera versió (Popper, 1934) del que, amb el temps, va acabar sent la proposta d'experiment, molt més precisa i ben formulada pel mateix autor (Popper, 1982(Popper, , 1987)), que després descriurem i, més endavant encara, modicarem en un intent de millorar-la.Es tracta, en l'opinió de Popper, d'un test crucial.És a dir, d'un test capaç de discriminar inequívocament entre dues interpretacions oposades de la MQ pel que fa, sobretot, a l'origen merament estadístic de les seves prediccions i al paper que hi té la informació que es pot tenir sobre el sistema en estudi.El test confronta, doncs, dues interpretacions
Fa més d'un segle els físics de tot el món desenvolupaven una teoria per descriure comportaments estranys recentment descobertes d'alguns sistemes físics, això marca el naixement de la Teoria Quàntica. Algunes dècades més tard, la idea revolucionària de separar la informació de la seva companyia física va conduir a l'establiment de la Teoria de la Informació. Aquests al principi es van unir les teories independents en les últimes dècades del segle anterior deixant-nos de Teoria de la Informació Quàntica. Aquesta tesi explorarà una intersecció entre matemàtiques, física i informàtica, tractant d'aclarir l'entrellaçat de l'anterior. Tot seguit, es van establir els resultats que es van establir durant els anys d'estudis que van dur a aquest treball. La pregunta plantejada en el títol no es respondrà plenament ja que pot ser massa aviat per donar una resposta definitiva a aquesta àmplia pregunta.
La mecànica quàntica va néixer a començaments del segle passat per a explicar fenòmens que els models de l'època no podien explicar. Des de llavors n'han aparegut diferents formalismes i interpretacions, cadascun amb les seves peculiaritats, que permeten proposar solucions diferents a alguns problemes quàntics o ajudar a descriure'n la dinàmica. Al mateix temps, l'estudi de la llum ha seguit de prop el desenvolupament de la teoria quàntica: des del seu inici amb la descripció que va fer Albert Einstein de l'efecte fotoelèctric fins al desenvolupament de les font de llum làser. De fet, la llum làser ha demostrat ser una eina molt útil per a induir, manipular i mesurar el comportament quàntic de la matèria. Per exemple, els làsers han permès el desenvolupament de tècniques per a refredar, capturar i manipular àtoms neutres. Les ones de matèria atòmica en potencials òptics, elèctrics i magnètics s'han utilitzat per a posar a prova els principis de la mecànica quàntica i crear-ne aplicacions en, per exemple, el processat d'informació quàntica o l'atomtrònica, on els àtoms atrapats constitueixen dispositius anàlegs als díodes i transistors electrònics. D'altra banda, durant els últims cinquanta anys la intensitat de les fonts de llum ha experimentat un creixement gairebé exponencial. Aquests desenvolupaments han desafiat la física a trobar una descripció per als processos bàsics en la interacció entre la llum i la matèria, molt més complexos que l'efecte fotoelèctric d'Einstein, provocant fenòmens com la ionització multifotònica o l'emissió de radiació d'harmònics d'ordre alt. El punt de partida d'aquesta tesi és la narració del desenvolupament de la mecànica quàntica, després de la qual presentem els dos formalismes matemàtics de la teoria quàntica que usarem: la interpretació estàndard, que ens permet representar la dinàmica ondulatòria de la matèria, i la de de Broglie-Bohm, on la dinàmica es descriu a partir de trajectòries. La tesi tracta sobre dos sistemes òptics quàntics diferents, és a dir, sobre la interacció de la llum i la matèria a nivell quàntic. El primer sistema que estudiem és la manipulació coherent d'àtoms ultrafreds atrapats en potencials òptics. En particular, estudiem l'anàleg per a àtoms en un potencial amb tres trampes òptiques de la transferència adiabàtica Raman estimulada (STIRAP, de les sigles en anglès) de l'òptica quàntica. Gràcies al formalisme de de Broglie-Bohm, demostrem que la descripció d'aquest transport per a un àtom individual (o un condensat de Bose-Einstein) necessita correccions relativistes en alguns règims de paràmetres corresponents a realitzacions molt lentes del procés. A més, presentem pel cas de múltiples àtoms una tècnica per a transportar trampes buides en una fila de trampes òptiques i dissenyem dispositius atomtrònics per al control del flux d'ones de matèria. El segon sistema que estudiem és la ionització de l'hidrogen mitjançant polsos làser ultraintensos. Usem les trajectòries de de Broglie-Bohm per a obtenir informació sobre la dinàmica i proposar mètodes per a calcular, en un model unidimensional, els espectres de ionització per sobre del llindar i de generació d'harmònics. També estudiem la dinàmica d'ionització d'un àtom d'hidrogen interaccionant amb un feix de llum que porta moment angular orbital mitjançant càlculs tridimensionals, demostrant que és possible transmetre el moment angular orbital de la llum als electrons. Les trajectòries de de Broglie-Bohm de la dinàmica del procés permeten una visualització molt clara de l'absorció de moment angular per part dels electrons.
Es presenta una breu exposició d’alguns problemes fonamentals de la física quàntica que involucren aspectes filosòfics i epistemològics de la realitat física descrita per aquesta teoria. El principi d’indeterminació de Heisenberg, el de complementarietat de Bohr i l’experiment de “la doble escletxa” introdueixen l’aspecte més essencial de la teoria quàntica: el procés de mesura. L’experiment del “gat de Schrödinger” posa de relleu la paradoxal superposició quàntica d’estats que “col·lapsa”, en mesurar el sistema, en un dels estats implicats en dita superposició. Finalment, es discuteix breument les implicacions de la teoria quàntica en dues àrees a la frontera del coneixement actual: la física de partícules i la computació quàntica
[cat] Entre el 1924 i el 1927 a través de la mecànica quàntica va començar a entreveure’s la idea de que alguns sistemes estaven formats pel que avui dia anomenem “partícules indistingibles”. Aquesta nova percepció de la identitat de les partícules, capgiraria la manera de concebre la naturalesa i la interacció en els sistemes formats per elements idèntics. Amb el naixement de la mecànica quàntica i els diferents descobriments de la física a l’inici del segle XX, l’estadística de Maxwell-Boltzmann ja no respon totes les preguntes que planteja la física. Al llarg dels diferents capítols veurem com neix l’estadística quàntica de Fermi-Dirac i, amb ella, la percepció de la idea d’indistingibilitat i també com evoluciona aquest concepte. Es vol entendre quin és el context científic amb el que s’arriba als anys 1924-1927, per tal d’explicar què va portar a Fermi a desenvolupar una nova estadística quàntica, anomenada actualment estadística de Fermi-Dirac, diferent a la que havien desenvolupat Bose i Einstein dos anys abans i amb un mètode totalment diferenciat (tot i que paral·lel en el temps) al que farà anar Dirac. Estudiarem també els treballs que publica Heisenberg durant aquells anys i analitzarem quin paper van jugar en el desenvolupament de les estadístiques quàntiques. Addicionalment, veurem que el mètode de Dirac, per la seva banda, vindrà marcat per la formulació, entre el 1925 i el 1926, de la nova mecànica quàntica o mecànica matricial per part de Born, Heisenberg i Jordan.