Challenges
Datasets
Workspaces
Papers
Discussions
Leaderboard
Log inSign up
Challenges
Datasets
Workspaces
Papers
Discussions
Leaderboard
Blog
Job Board
Q3AS

© 2026 Aqora Quantum S.A.S.

TermsPrivacyLegal Notice

N'HI HA PROU QUE FUNCIONI? UNA MIRADA A LA MECÀNICA QUÀNTICA

Lluc Torcal

Published Jan 1, 2014• 0 citations
OpenAlex

Abstract

R. Feynman (1918-1988), un dels més grans físics del s. XX i premi Nobel (1965), quan li preguntaven sobre si entenia la mecànica quàntica, responia simplement: "It works" (funciona). La pregunta es referia naturalment a la significació de la teoria, a la seva comprensió i a tot allò que la teoria ens podia dir de la realitat física del nostre món. Una pregunta legítima des que l’home és home i raona. La voluntat de comprendre com està fet el món, motor de la ciència, es veu acompanyada també per les preguntes com és el món i què és el món, preguntes que entren de ple en la massa abandonada filosofia de la naturalesa. La mecànica quàntica, per tot el que presenta d’enigmàtica, d’incomprensible (s’entén, analitzat conscientment o inconscient des del paradigma filosòfic de la física clàssica) posa sobre la taula del debat filosòfic, la necessitat de recórrer de nou a la filosofia de la naturalesa, per poder comprendre, sempre i quan, és clar, algú no en tingui prou dient que funciona. Les sorpreses vénen quan, pensades les coses, des de l’òptica de la filosofia de la naturalesa, hom descobreix que no hi ha tants enigmes. R. Feynman (1918-1988), one of the greatest physicists of the XX century, Nobel Prize (1965), when asked whether he understood quantum mechanics, he responded simply: "It works". The question of course refers to the significance of the theory, to its understanding and to all that the theory could tell us about the physical reality of our world: a legitimate question since man can think. The desire to understand how the world is done, the very motor of science, goes together with questions as how the world is and what the world is, questions that go straight into the dough abandoned Natural Philosophy. Quantum mechanics, by its enigmatic contents (if analyzed from the philosophical paradigm of classical physics) raises to the philosophical debate the need to come back again to Natural Philosophy in order to understand, unless of course someone does not have enough by saying that “it works”. Surprises arrive when, if thinking from the perspective of Natural Philosophy, one discovers that there are not so many enigmas.

Related papers

Mecànica quàntica casual

Àngel Oliva i Villaescusa, Guillem Gómez i Blanch

Introducció i justificacióLa mecanica quantica és la part de la física que s'ocupa de l'estudi del que s'anomena món microscdpic, és a dir: molkcules, Atoms i partícules elementals.Fins a la fi del segle XIX amb la mecanica de Newton i la teoria electromagnktica de Maxwell era suficient per explicar el món.Perb a partir d'aquesta epoca, la necessitat d'explicar nous fenbmens desconeguts fins aleshores (radiació del cos negre, efecte fotoelkctric, ...) dona lloc al naixement del que avui es coneix corn a mechnica quhntica.Als anys vint s'assentaren les bases d'aquesta teoria, i des del principi també sorgí la polemica davant de la seva interpretació.D'un costat, N. Bohr presenta la que hom ha anomenat mechnica quhntica ortodoxa, fortament basada en l'observació empírica i en el concepte de complementarietat.D'un altre, A. Einstein, a través de la presentació de la seva coneguda paradoxa Einstein-Podolski-Rosen (EPR) , presenta una concepció realista local basada en el segiient criteri de realitat: "Si, sense de cap manera destorbar un sistema, podem predir amb certitud (és a dir, amb probabilitat igual a la unitat) el valor d'una quantitat física, aleshores existeix un element de realitat física en correspondencia amb aquesta quantitat física" (Einstein et al., 1935).En la paradoxa EPR, dues partícules en interacció es separen espacialment de mode impertorbat fins a distancies que impossibiliten la seva interacció mútua.Aleshores, una d'elles és sotmesa a mesura.Partint de principis de conservació (p.e. conservació del moment angular) seríem capacos de determinar "sense de cap manera destorbar el sistema" el valor de la dita magnitud en l'altra partícula.Aixb sense cap plantejament probabilista.Aleshores, la mecanica quantica resulta una teoria incompleta.Mentre que N. Bohr es referma en els seus punts de vista, fins i tot accentuant les seves posicions filosbfiques (complementarietat i matisacions -si no negació-del *Guillem Gómez i Blanch (Valencia, 1950) és físic i director del Departament de Qualitat d'ATISAE a Valencia, autor de treballs sobre estadística i metrologia industrial i energia solar.Col.laborador de 1'Escola d'Investigació Operativa de la Universitat de Valencia i membre de la Societat Espanyola de Sistemes Generals.

Revista de física•Jan 1, 1996•0 citations

De la mecànica clàssica a la mecànica quàntica a través de l'òptica

Jaume Masoliver A

IntroduccióÉs ben sabut que la mecànica analítica, les arrels de la qual són les lleis de Newton, ens descriu molt acuradament el moviment dels cossos macroscòpics, incloent-hi els cossos astronòmics, sempre que les velocitats i les masses implicades no siguin excessivament grans.En el reialme dels cossos microscòpics (àtoms, molècules, electrons, etc.) la situació és completament diferent; en aquest cas, les lleis de la mecànica, com també les de l'ectromagnetisme, no s'adapten a les observacions experimentals i, per tant, no són apropiades per a la descripció del moviment a escala microscòpica.En aquest context, durant el primer terç del segle xx es desenvolupà una nova mecànica, a la qual Max Born, l'any 1924, va donar el nom de mecànica quàntica, que regeix les lleis del moviment dels cossos microscòpics, però que coincideix amb la mecànica analítica (convertida, ara sí, en mecànica clàssica) quan s'aplica als cossos macroscòpics.Sovint es presenta la mecànica quàntica com un desenvolupament ex novo sobre una base axiomàtica que sembla estar molt poc relacionada amb la mecànica clàssica i altres teories precedents.El plantejament axiomàtic té, certament, els seus avantatges metodològics, però fa passar desapercebut el fet que la teoria quàntica està estretament relacionada amb la mecànica analítica, particularment amb la forma hamiltoniana.La teoria de Bohr de les òrbites electròniques emprà els mètodes hamiltonians quan es descobrí la importància dels sistemes separables en la formulació de les condicions quàntiques de Sommerfeld i Wilson l'any 1916 i en els càlculs sobre l'efecte Stark duts a terme per Epstein el mateix any.La reinterpretació de les lleis quàntiques per Schrödinger, Heisenberg i Dirac també sorgí dels mètodes hamiltonians.El caràcter matricial de les variables canòniques conjugades (q, p) va ser introduït per Heisenberg, Born i Jordan, mentre que Dirac considerà les variables conjugades com a operadors no commutatius.D'altra banda, Schrödinger desenvolupà el punt de vista operacional i, sortint de l'analogia entre l'òptica i la mecànica esta-

Revista de física•Dec 1, 2005•0 citations

The Gedankenexperimente of quantum mechanics become reality: On the 2012 Nobel Prize in Physics, awarded to Serge Haroche and David J. Wineland

J. Mompart

El desenvolupament de la mecànica quàntica a principis del segle XX va constituir una de les més grans revolucions tant en les ciències experimentals i en les ciències exactes com en la filosofia, i va modificar completament la manera d'entendre el món tant a nivell microscòpic com macroscòpic. De fet, tal com varen fer notar els seus fundadors, la mecànica quàntica és força contradictòria respecte a la nostra forma clàssica de pensar. Per superar aquesta limitació, Erwin Schrödinger i Albert Einstein, entre d'altres, van proposar una sèrie d'experiments ideals que mostraven el comportament paradoxal de la mecànica quàntica, entre els quals l'anomenat «gat de Schrödinger» i la «paradoxa EPR» (o paradoxa Einstein-Podolsky-Rosen) són els més coneguts. Aquestes propostes experimentals, que es coneixen amb el nom alemany de Gedankenexperimente (experiments mentals), feien ús del principi de superposició i de l'entrellaçament dels sistemes quànticsapper mostrar les estranyes propietats de la mecànica quàntica. Tanmateix, com va indicar el mateix Schrödinger, es tractava de propostes ridícules perquè mai aconseguiríem manipular partícules individuals. El Premi Nobel de Física 2012 ha estat atorgat a Serge Haroche i David J. Wineland, que van ser capaços, mitjançant sofisticats dispositius experimentals, d'atrapar i manipular fotons i ions individuals, respectivament, tot fent realitat els Gedankenexperimente proposats als inicis de la mecànica quàntica. A més, aquells experiments van establir les bases per a un nou camp de recerca, la ciència de la informació quàntica, i per al desenvolupament de noves aplicacions com ara la construcció de rellotges atòmics de precisió anteriorment mai assolida. Aquests desenvolupaments han marcat l'inici de l'anomenada segona revolució quàntica.

Contributions to science•Jan 1, 2013•0 citations

La física quàntica, paradigma científic del segle XX

José Luis Sánchez Gómez

Es presenta una breu exposició d’alguns problemes fonamentals de la física quàntica que involucren aspectes filosòfics i epistemològics de la realitat física descrita per aquesta teoria. El principi d’indeterminació de Heisenberg, el de complementarietat de Bohr i l’experiment de “la doble escletxa” introdueixen l’aspecte més essencial de la teoria quàntica: el procés de mesura. L’experiment del “gat de Schrödinger” posa de relleu la paradoxal superposició quàntica d’estats que “col·lapsa”, en mesurar el sistema, en un dels estats implicats en dita superposició. Finalment, es discuteix breument les implicacions de la teoria quàntica en dues àrees a la frontera del coneixement actual: la física de partícules i la computació quàntica

•Jan 1, 2001•0 citations

Una nova versió del test de popper sobre la mecànica quàntica

A. Bramòn

IntroduccióEncara que ningú no dubta dels èxits espectaculars de la mecànica quàntica (MQ) a l'hora de donar compte d'una amplíssima varietat de resultats experimentals, no tothom està d'acord en la interpretació que cal donar al seu formulisme o en les possibilitats que constitueixi, a llarg termini, la teoria denitiva.A la llista dels detractors de l'ortodòxia quàntica, guren, entre d'altres, noms tan distingits com els de Karl Popper, Albert Einstein i David Bohm, a qui devem una sèrie d'experiments, tot sovint en versió idealitzada, que pretenen posar a prova aspectes interpretatius o la mateixa validesa de l'esmentada teoria quàntica.L'objectiu d'aquest treball és el de continuar en aquesta línia, analitzant un nou test idealitzat en què conueixen idees inicialment aportades per aquests tres reconeguts pensadors.L'any 1934, Popper va publicar una primera versió (Popper, 1934) del que, amb el temps, va acabar sent la proposta d'experiment, molt més precisa i ben formulada pel mateix autor (Popper, 1982(Popper, , 1987)), que després descriurem i, més endavant encara, modicarem en un intent de millorar-la.Es tracta, en l'opinió de Popper, d'un test crucial.És a dir, d'un test capaç de discriminar inequívocament entre dues interpretacions oposades de la MQ pel que fa, sobretot, a l'origen merament estadístic de les seves prediccions i al paper que hi té la informació que es pot tenir sobre el sistema en estudi.El test confronta, doncs, dues interpretacions

Revista de física•Jan 1, 2005•0 citations

Elogi del fracàs

José María Lamarca

Al final de la seva vida, Albert Einstein (1879-1955) va treballar en una teoria unificada que cercava englobar les explicacions de tots els fenomens que l'havien desafiat des del principi. En realitat, no va acabar de creure's mai la profunditat de la fisica quantica; la seva famosa frase Deu no juga a daus no es mes que un crit de revolta contra una explicacio que no el satisfeia (cf. Bryson, 2006, cap.9).

Escola catalana•Jan 1, 2007•0 citations
R. Feynman (1918-1988), un dels més grans físics del s. XX i premi Nobel (1965), quan li preguntaven sobre si entenia la mecànica quàntica, responia simplement: "It works" (funciona). La pregunta es referia naturalment a la significació de la teoria, a la seva comprensió i a tot allò que la teoria ens podia dir de la realitat física del nostre món. Una pregunta legítima des que l’home és home i raona. La voluntat de comprendre com està fet el món, motor de la ciència, es veu acompanyada també per les preguntes com és el món i què és el món, preguntes que entren de ple en la massa abandonada filosofia de la naturalesa. La mecànica quàntica, per tot el que presenta d’enigmàtica, d’incomprensible (s’entén, analitzat conscientment o inconscient des del paradigma filosòfic de la física clàssica) posa sobre la taula del debat filosòfic, la necessitat de recórrer de nou a la filosofia de la naturalesa, per poder comprendre, sempre i quan, és clar, algú no en tingui prou dient que funciona. Les sorpreses vénen quan, pensades les coses, des de l’òptica de la filosofia de la naturalesa, hom descobreix que no hi ha tants enigmes. R. Feynman (1918-1988), one of the greatest physicists of the XX century, Nobel Prize (1965), when asked whether he understood quantum mechanics, he responded simply: "It works". The question of course refers to the significance of the theory, to its understanding and to all that the theory could tell us about the physical reality of our world: a legitimate question since man can think. The desire to understand how the world is done, the very motor of science, goes together with questions as how the world is and what the world is, questions that go straight into the dough abandoned Natural Philosophy. Quantum mechanics, by its enigmatic contents (if analyzed from the philosophical paradigm of classical physics) raises to the philosophical debate the need to come back again to Natural Philosophy in order to understand, unless of course someone does not have enough by saying that “it works”. Surprises arrive when, if thinking from the perspective of Natural Philosophy, one discovers that there are not so many enigmas.
Introducció i justificacióLa mecanica quantica és la part de la física que s'ocupa de l'estudi del que s'anomena món microscdpic, és a dir: molkcules, Atoms i partícules elementals.Fins a la fi del segle XIX amb la mecanica de Newton i la teoria electromagnktica de Maxwell era suficient per explicar el món.Perb a partir d'aquesta epoca, la necessitat d'explicar nous fenbmens desconeguts fins aleshores (radiació del cos negre, efecte fotoelkctric, ...) dona lloc al naixement del que avui es coneix corn a mechnica quhntica.Als anys vint s'assentaren les bases d'aquesta teoria, i des del principi també sorgí la polemica davant de la seva interpretació.D'un costat, N. Bohr presenta la que hom ha anomenat mechnica quhntica ortodoxa, fortament basada en l'observació empírica i en el concepte de complementarietat.D'un altre, A. Einstein, a través de la presentació de la seva coneguda paradoxa Einstein-Podolski-Rosen (EPR) , presenta una concepció realista local basada en el segiient criteri de realitat: "Si, sense de cap manera destorbar un sistema, podem predir amb certitud (és a dir, amb probabilitat igual a la unitat) el valor d'una quantitat física, aleshores existeix un element de realitat física en correspondencia amb aquesta quantitat física" (Einstein et al., 1935).En la paradoxa EPR, dues partícules en interacció es separen espacialment de mode impertorbat fins a distancies que impossibiliten la seva interacció mútua.Aleshores, una d'elles és sotmesa a mesura.Partint de principis de conservació (p.e. conservació del moment angular) seríem capacos de determinar "sense de cap manera destorbar el sistema" el valor de la dita magnitud en l'altra partícula.Aixb sense cap plantejament probabilista.Aleshores, la mecanica quantica resulta una teoria incompleta.Mentre que N. Bohr es referma en els seus punts de vista, fins i tot accentuant les seves posicions filosbfiques (complementarietat i matisacions -si no negació-del *Guillem Gómez i Blanch (Valencia, 1950) és físic i director del Departament de Qualitat d'ATISAE a Valencia, autor de treballs sobre estadística i metrologia industrial i energia solar.Col.laborador de 1'Escola d'Investigació Operativa de la Universitat de Valencia i membre de la Societat Espanyola de Sistemes Generals.
IntroduccióÉs ben sabut que la mecànica analítica, les arrels de la qual són les lleis de Newton, ens descriu molt acuradament el moviment dels cossos macroscòpics, incloent-hi els cossos astronòmics, sempre que les velocitats i les masses implicades no siguin excessivament grans.En el reialme dels cossos microscòpics (àtoms, molècules, electrons, etc.) la situació és completament diferent; en aquest cas, les lleis de la mecànica, com també les de l'ectromagnetisme, no s'adapten a les observacions experimentals i, per tant, no són apropiades per a la descripció del moviment a escala microscòpica.En aquest context, durant el primer terç del segle xx es desenvolupà una nova mecànica, a la qual Max Born, l'any 1924, va donar el nom de mecànica quàntica, que regeix les lleis del moviment dels cossos microscòpics, però que coincideix amb la mecànica analítica (convertida, ara sí, en mecànica clàssica) quan s'aplica als cossos macroscòpics.Sovint es presenta la mecànica quàntica com un desenvolupament ex novo sobre una base axiomàtica que sembla estar molt poc relacionada amb la mecànica clàssica i altres teories precedents.El plantejament axiomàtic té, certament, els seus avantatges metodològics, però fa passar desapercebut el fet que la teoria quàntica està estretament relacionada amb la mecànica analítica, particularment amb la forma hamiltoniana.La teoria de Bohr de les òrbites electròniques emprà els mètodes hamiltonians quan es descobrí la importància dels sistemes separables en la formulació de les condicions quàntiques de Sommerfeld i Wilson l'any 1916 i en els càlculs sobre l'efecte Stark duts a terme per Epstein el mateix any.La reinterpretació de les lleis quàntiques per Schrödinger, Heisenberg i Dirac també sorgí dels mètodes hamiltonians.El caràcter matricial de les variables canòniques conjugades (q, p) va ser introduït per Heisenberg, Born i Jordan, mentre que Dirac considerà les variables conjugades com a operadors no commutatius.D'altra banda, Schrödinger desenvolupà el punt de vista operacional i, sortint de l'analogia entre l'òptica i la mecànica esta-
El desenvolupament de la mecànica quàntica a principis del segle XX va constituir una de les més grans revolucions tant en les ciències experimentals i en les ciències exactes com en la filosofia, i va modificar completament la manera d'entendre el món tant a nivell microscòpic com macroscòpic. De fet, tal com varen fer notar els seus fundadors, la mecànica quàntica és força contradictòria respecte a la nostra forma clàssica de pensar. Per superar aquesta limitació, Erwin Schrödinger i Albert Einstein, entre d'altres, van proposar una sèrie d'experiments ideals que mostraven el comportament paradoxal de la mecànica quàntica, entre els quals l'anomenat «gat de Schrödinger» i la «paradoxa EPR» (o paradoxa Einstein-Podolsky-Rosen) són els més coneguts. Aquestes propostes experimentals, que es coneixen amb el nom alemany de Gedankenexperimente (experiments mentals), feien ús del principi de superposició i de l'entrellaçament dels sistemes quànticsapper mostrar les estranyes propietats de la mecànica quàntica. Tanmateix, com va indicar el mateix Schrödinger, es tractava de propostes ridícules perquè mai aconseguiríem manipular partícules individuals. El Premi Nobel de Física 2012 ha estat atorgat a Serge Haroche i David J. Wineland, que van ser capaços, mitjançant sofisticats dispositius experimentals, d'atrapar i manipular fotons i ions individuals, respectivament, tot fent realitat els Gedankenexperimente proposats als inicis de la mecànica quàntica. A més, aquells experiments van establir les bases per a un nou camp de recerca, la ciència de la informació quàntica, i per al desenvolupament de noves aplicacions com ara la construcció de rellotges atòmics de precisió anteriorment mai assolida. Aquests desenvolupaments han marcat l'inici de l'anomenada segona revolució quàntica.
Es presenta una breu exposició d’alguns problemes fonamentals de la física quàntica que involucren aspectes filosòfics i epistemològics de la realitat física descrita per aquesta teoria. El principi d’indeterminació de Heisenberg, el de complementarietat de Bohr i l’experiment de “la doble escletxa” introdueixen l’aspecte més essencial de la teoria quàntica: el procés de mesura. L’experiment del “gat de Schrödinger” posa de relleu la paradoxal superposició quàntica d’estats que “col·lapsa”, en mesurar el sistema, en un dels estats implicats en dita superposició. Finalment, es discuteix breument les implicacions de la teoria quàntica en dues àrees a la frontera del coneixement actual: la física de partícules i la computació quàntica
IntroduccióEncara que ningú no dubta dels èxits espectaculars de la mecànica quàntica (MQ) a l'hora de donar compte d'una amplíssima varietat de resultats experimentals, no tothom està d'acord en la interpretació que cal donar al seu formulisme o en les possibilitats que constitueixi, a llarg termini, la teoria denitiva.A la llista dels detractors de l'ortodòxia quàntica, guren, entre d'altres, noms tan distingits com els de Karl Popper, Albert Einstein i David Bohm, a qui devem una sèrie d'experiments, tot sovint en versió idealitzada, que pretenen posar a prova aspectes interpretatius o la mateixa validesa de l'esmentada teoria quàntica.L'objectiu d'aquest treball és el de continuar en aquesta línia, analitzant un nou test idealitzat en què conueixen idees inicialment aportades per aquests tres reconeguts pensadors.L'any 1934, Popper va publicar una primera versió (Popper, 1934) del que, amb el temps, va acabar sent la proposta d'experiment, molt més precisa i ben formulada pel mateix autor (Popper, 1982(Popper, , 1987)), que després descriurem i, més endavant encara, modicarem en un intent de millorar-la.Es tracta, en l'opinió de Popper, d'un test crucial.És a dir, d'un test capaç de discriminar inequívocament entre dues interpretacions oposades de la MQ pel que fa, sobretot, a l'origen merament estadístic de les seves prediccions i al paper que hi té la informació que es pot tenir sobre el sistema en estudi.El test confronta, doncs, dues interpretacions