Es presenta un itinerari històric de la gènesi de la teoria quàntica des de Ia fórmula de Plank per la radiació del cos negre fins a l’aparició del primer llibre fonamental, The principles of Quantum Mechanics, on Dirac estableix tot el formalisme de la mecànica quàntica fins a arribar a l’electrodinàmica quàntica. Es fa una descripció de les interpretacions del formalisme quàntic i el debat entre les dues escoles, l’ortodoxa (Copenhaguen) i la dels “cavaliers del continu” encapçalats per Einstein. Finalment, és presentada la nova química que apareix en incorporar la mecànica quàntica a la química i que evidencia que les interaccions que governen els complicats fenòmens químics son les mateixes que estan presents en el fenòmens físics, amb l’esvaiment que suposa de la frontera que separava fins aleshores la química de la física. Una projecció de futur de la recerca en la nova química tanca l’article.
Es presenta un itinerari històric de la gènesi de la teoria quàntica des de Ia fórmula de Plank per la radiació del cos negre fins a l’aparició del primer llibre fonamental, The principles of Quantum Mechanics, on Dirac estableix tot el formalisme de la mecànica quàntica fins a arribar a l’electrodinàmica quàntica. Es fa una descripció de les interpretacions del formalisme quàntic i el debat entre les dues escoles, l’ortodoxa (Copenhaguen) i la dels “cavaliers del continu” encapçalats per Einstein. Finalment, és presentada la nova química que apareix en incorporar la mecànica quàntica a la química i que evidencia que les interaccions que governen els complicats fenòmens químics son les mateixes que estan presents en el fenòmens físics, amb l’esvaiment que suposa de la frontera que separava fins aleshores la química de la física. Una projecció de futur de la recerca en la nova química tanca l’article.
Introducció i justificacióLa mecanica quantica és la part de la física que s'ocupa de l'estudi del que s'anomena món microscdpic, és a dir: molkcules, Atoms i partícules elementals.Fins a la fi del segle XIX amb la mecanica de Newton i la teoria electromagnktica de Maxwell era suficient per explicar el món.Perb a partir d'aquesta epoca, la necessitat d'explicar nous fenbmens desconeguts fins aleshores (radiació del cos negre, efecte fotoelkctric, ...) dona lloc al naixement del que avui es coneix corn a mechnica quhntica.Als anys vint s'assentaren les bases d'aquesta teoria, i des del principi també sorgí la polemica davant de la seva interpretació.D'un costat, N. Bohr presenta la que hom ha anomenat mechnica quhntica ortodoxa, fortament basada en l'observació empírica i en el concepte de complementarietat.D'un altre, A. Einstein, a través de la presentació de la seva coneguda paradoxa Einstein-Podolski-Rosen (EPR) , presenta una concepció realista local basada en el segiient criteri de realitat: "Si, sense de cap manera destorbar un sistema, podem predir amb certitud (és a dir, amb probabilitat igual a la unitat) el valor d'una quantitat física, aleshores existeix un element de realitat física en correspondencia amb aquesta quantitat física" (Einstein et al., 1935).En la paradoxa EPR, dues partícules en interacció es separen espacialment de mode impertorbat fins a distancies que impossibiliten la seva interacció mútua.Aleshores, una d'elles és sotmesa a mesura.Partint de principis de conservació (p.e. conservació del moment angular) seríem capacos de determinar "sense de cap manera destorbar el sistema" el valor de la dita magnitud en l'altra partícula.Aixb sense cap plantejament probabilista.Aleshores, la mecanica quantica resulta una teoria incompleta.Mentre que N. Bohr es referma en els seus punts de vista, fins i tot accentuant les seves posicions filosbfiques (complementarietat i matisacions -si no negació-del *Guillem Gómez i Blanch (Valencia, 1950) és físic i director del Departament de Qualitat d'ATISAE a Valencia, autor de treballs sobre estadística i metrologia industrial i energia solar.Col.laborador de 1'Escola d'Investigació Operativa de la Universitat de Valencia i membre de la Societat Espanyola de Sistemes Generals.
[cat] Entre el 1924 i el 1927 a través de la mecànica quàntica va començar a entreveure’s la idea de que alguns sistemes estaven formats pel que avui dia anomenem “partícules indistingibles”. Aquesta nova percepció de la identitat de les partícules, capgiraria la manera de concebre la naturalesa i la interacció en els sistemes formats per elements idèntics. Amb el naixement de la mecànica quàntica i els diferents descobriments de la física a l’inici del segle XX, l’estadística de Maxwell-Boltzmann ja no respon totes les preguntes que planteja la física. Al llarg dels diferents capítols veurem com neix l’estadística quàntica de Fermi-Dirac i, amb ella, la percepció de la idea d’indistingibilitat i també com evoluciona aquest concepte. Es vol entendre quin és el context científic amb el que s’arriba als anys 1924-1927, per tal d’explicar què va portar a Fermi a desenvolupar una nova estadística quàntica, anomenada actualment estadística de Fermi-Dirac, diferent a la que havien desenvolupat Bose i Einstein dos anys abans i amb un mètode totalment diferenciat (tot i que paral·lel en el temps) al que farà anar Dirac. Estudiarem també els treballs que publica Heisenberg durant aquells anys i analitzarem quin paper van jugar en el desenvolupament de les estadístiques quàntiques. Addicionalment, veurem que el mètode de Dirac, per la seva banda, vindrà marcat per la formulació, entre el 1925 i el 1926, de la nova mecànica quàntica o mecànica matricial per part de Born, Heisenberg i Jordan.
IntroduccióÉs ben sabut que la mecànica analítica, les arrels de la qual són les lleis de Newton, ens descriu molt acuradament el moviment dels cossos macroscòpics, incloent-hi els cossos astronòmics, sempre que les velocitats i les masses implicades no siguin excessivament grans.En el reialme dels cossos microscòpics (àtoms, molècules, electrons, etc.) la situació és completament diferent; en aquest cas, les lleis de la mecànica, com també les de l'ectromagnetisme, no s'adapten a les observacions experimentals i, per tant, no són apropiades per a la descripció del moviment a escala microscòpica.En aquest context, durant el primer terç del segle xx es desenvolupà una nova mecànica, a la qual Max Born, l'any 1924, va donar el nom de mecànica quàntica, que regeix les lleis del moviment dels cossos microscòpics, però que coincideix amb la mecànica analítica (convertida, ara sí, en mecànica clàssica) quan s'aplica als cossos macroscòpics.Sovint es presenta la mecànica quàntica com un desenvolupament ex novo sobre una base axiomàtica que sembla estar molt poc relacionada amb la mecànica clàssica i altres teories precedents.El plantejament axiomàtic té, certament, els seus avantatges metodològics, però fa passar desapercebut el fet que la teoria quàntica està estretament relacionada amb la mecànica analítica, particularment amb la forma hamiltoniana.La teoria de Bohr de les òrbites electròniques emprà els mètodes hamiltonians quan es descobrí la importància dels sistemes separables en la formulació de les condicions quàntiques de Sommerfeld i Wilson l'any 1916 i en els càlculs sobre l'efecte Stark duts a terme per Epstein el mateix any.La reinterpretació de les lleis quàntiques per Schrödinger, Heisenberg i Dirac també sorgí dels mètodes hamiltonians.El caràcter matricial de les variables canòniques conjugades (q, p) va ser introduït per Heisenberg, Born i Jordan, mentre que Dirac considerà les variables conjugades com a operadors no commutatius.D'altra banda, Schrödinger desenvolupà el punt de vista operacional i, sortint de l'analogia entre l'òptica i la mecànica esta-
Es presenta una breu exposició d’alguns problemes fonamentals de la física quàntica que involucren aspectes filosòfics i epistemològics de la realitat física descrita per aquesta teoria. El principi d’indeterminació de Heisenberg, el de complementarietat de Bohr i l’experiment de “la doble escletxa” introdueixen l’aspecte més essencial de la teoria quàntica: el procés de mesura. L’experiment del “gat de Schrödinger” posa de relleu la paradoxal superposició quàntica d’estats que “col·lapsa”, en mesurar el sistema, en un dels estats implicats en dita superposició. Finalment, es discuteix breument les implicacions de la teoria quàntica en dues àrees a la frontera del coneixement actual: la física de partícules i la computació quàntica
Es discuteix aquí la forma de desenvolupar un formalisme on les mesures de semblança quàntiques (QSM) es transformen en un producte natural, que sorgeix d'un marc de treball específic relacionat amb la teoria quàntica. Aquesta fita s'empra per establir una connexió fonamental entre la teoria quàntica i les QSAR, que s'estudien més endavant des del punt de vista de la química quàntica discreta. A fi d'assolir aquest objectiu es revisen en un primer pas diverses eines teòriques. D'aquesta manera la primera secció s'associa a la construcció del concepte de conjunt etiquetat. Més tard, la definició d'objecte quàntic (QO) s'aclareix emprant tant el rerefons de la teoria quàntica com els conceptes previs, que formen part del formalisme de conjunt etiquetat. Per definir un QO, es demostra que les funcions de densitat (DF) tenen un paper principal i es presenta una possible forma matemàtica simplificada amb propòsits computacionals. En el camí de preparar les eines per dilucidar el problema, els conjunts convexos resulten ser prominents, mentre que la noció de semiespai vectorial, apareix com a conseqüència. Les regles de transformació, un aparell dissenyat per connectar les funcions d'ona amb les DF, es defineixen en un proper pas. També es descriuen diversos aspectes d'aquest tipus de discussió preliminar, entre altres el concepte de distribucions d'energia cinètica, que apareixen dins la definició dels espais de Hilbert generals i els espais de Sobolev. Les QSM, com una font de la representació discreta de les estructures moleculars, es fan evidents dins d'aquest concepte. Un desenvolupament posterior de la teoria intenta estudiar els processos de discretització; això és: la transformació dels espais funcionals d'infinites dimensions en espais n-dimensionals. Aquest resultat afegeix noves perspectives a la representació discreta de QO, ja que: a) esdevé una font de nous descriptors, b) descriu el fonament de les QSAR, cosa que permet la construcció de models adequats com
IntroduccióEncara que ningú no dubta dels èxits espectaculars de la mecànica quàntica (MQ) a l'hora de donar compte d'una amplíssima varietat de resultats experimentals, no tothom està d'acord en la interpretació que cal donar al seu formulisme o en les possibilitats que constitueixi, a llarg termini, la teoria denitiva.A la llista dels detractors de l'ortodòxia quàntica, guren, entre d'altres, noms tan distingits com els de Karl Popper, Albert Einstein i David Bohm, a qui devem una sèrie d'experiments, tot sovint en versió idealitzada, que pretenen posar a prova aspectes interpretatius o la mateixa validesa de l'esmentada teoria quàntica.L'objectiu d'aquest treball és el de continuar en aquesta línia, analitzant un nou test idealitzat en què conueixen idees inicialment aportades per aquests tres reconeguts pensadors.L'any 1934, Popper va publicar una primera versió (Popper, 1934) del que, amb el temps, va acabar sent la proposta d'experiment, molt més precisa i ben formulada pel mateix autor (Popper, 1982(Popper, , 1987)), que després descriurem i, més endavant encara, modicarem en un intent de millorar-la.Es tracta, en l'opinió de Popper, d'un test crucial.És a dir, d'un test capaç de discriminar inequívocament entre dues interpretacions oposades de la MQ pel que fa, sobretot, a l'origen merament estadístic de les seves prediccions i al paper que hi té la informació que es pot tenir sobre el sistema en estudi.El test confronta, doncs, dues interpretacions