El paradigma d'un període de temps «desplegat en l'acte» i intrínsecament simètric (reversibilitat teòrica de la relació de causa i efecte) no està necessàriament vinculat a la metafísica determinista, ja que pot expressar-se en termes de física quàntica. La reversibilitat intrínseca de les probabilitats i les amplituds condicionals ens obliga a moderar la rigidesa de les declaracions tradicionals sobre la irreversibilitat, atribuïdes a Carnot, Clausius, Laplace i Boltzmann. Tots els físics saben avui dia que la irreversibilitat temporal dels fenòmens físics és de facto i no de iure; això no implica necessàriament la supressió de les accions avançades i les probabilitats decreixents, però sí una forta regressió d'aquestes. D'altra banda, el fet ben establert de la inseparabilitat quàntica, insensible a les distàncies espacials i temporals, suggereix sens dubte la possibilitat de fenòmens liminales en la psiconeurología.
El paradigma d'un període de temps «desplegat en l'acte» i intrínsecament simètric (reversibilitat teòrica de la relació de causa i efecte) no està necessàriament vinculat a la metafísica determinista, ja que pot expressar-se en termes de física quàntica. La reversibilitat intrínseca de les probabilitats i les amplituds condicionals ens obliga a moderar la rigidesa de les declaracions tradicionals sobre la irreversibilitat, atribuïdes a Carnot, Clausius, Laplace i Boltzmann. Tots els físics saben avui dia que la irreversibilitat temporal dels fenòmens físics és de facto i no de iure; això no implica necessàriament la supressió de les accions avançades i les probabilitats decreixents, però sí una forta regressió d'aquestes. D'altra banda, el fet ben establert de la inseparabilitat quàntica, insensible a les distàncies espacials i temporals, suggereix sens dubte la possibilitat de fenòmens liminales en la psiconeurología.
[cat] Entre el 1924 i el 1927 a través de la mecànica quàntica va començar a entreveure’s la idea de que alguns sistemes estaven formats pel que avui dia anomenem “partícules indistingibles”. Aquesta nova percepció de la identitat de les partícules, capgiraria la manera de concebre la naturalesa i la interacció en els sistemes formats per elements idèntics. Amb el naixement de la mecànica quàntica i els diferents descobriments de la física a l’inici del segle XX, l’estadística de Maxwell-Boltzmann ja no respon totes les preguntes que planteja la física. Al llarg dels diferents capítols veurem com neix l’estadística quàntica de Fermi-Dirac i, amb ella, la percepció de la idea d’indistingibilitat i també com evoluciona aquest concepte. Es vol entendre quin és el context científic amb el que s’arriba als anys 1924-1927, per tal d’explicar què va portar a Fermi a desenvolupar una nova estadística quàntica, anomenada actualment estadística de Fermi-Dirac, diferent a la que havien desenvolupat Bose i Einstein dos anys abans i amb un mètode totalment diferenciat (tot i que paral·lel en el temps) al que farà anar Dirac. Estudiarem també els treballs que publica Heisenberg durant aquells anys i analitzarem quin paper van jugar en el desenvolupament de les estadístiques quàntiques. Addicionalment, veurem que el mètode de Dirac, per la seva banda, vindrà marcat per la formulació, entre el 1925 i el 1926, de la nova mecànica quàntica o mecànica matricial per part de Born, Heisenberg i Jordan.
L’estudi de la fisica de la informacio i de la computacio ha estat una de les disciplines d’investigacio mes reconegudes al llarg de les ultimes decades. La informacio es, a la fi, alguna cosa que es troba dins d’un sistema fisic, i podem pensar que la computacio es allo que es capac de convertir aquesta part dels sistemes fisics en dispositius realitzables i controlables. Aixi doncs, sembla que tant des del punt de vista de la ciencia basica com de l’aplicacio tecnologica, els conceptes d’informacio i computacio tenen un paper principal. Aquest treball tracta sobre un aspecte concret d’un sistema fisic, la llum, el qual es pot utilitzar per a aplicacions molt diverses en informacio quantica. De tots els sistemes fisics proposats per a realitzacions practiques d’informacio quantica, els fotons son, sens dubte, els mes utilitzats. Els treballs duts a terme fins al moment tracten basicament de les propietats de polaritzacio de la llum, la posicio dels fotons i el moment d’aquests. L’estudi del control dels estats en frequencia dels fotons es un nou pas en la complexitat quantica, ja que la frequencia es una variable continua. Quan pensem en la descripcio i l’estudi d’algun aspecte dels sistemes quantics com pot ser la polaritzacio o la frequencia, la distincio en variables continues i discretes es ben clara en el sentit matematic; pero d’altra banda, des del punt de vista experimental, les variables continues son un limit de les variables discretes que mai es pot tractar a la practica. La correlacio no classica entre parelles de fotons es un dels topics centrals en l’optica quantica, i l’entrellacament es la seva propietat mes notable per tal d’experimentar-hi. L’entrellacament es una propietat dels estats quantics i, en el nostre cas, direm que una parella de fotons esta entrellacada quan no puguem descriure l’estat d’un dels dos fotons sense, alhora, variar l’estat de l’altre, es a dir que l’entrellacament ens dona idea del grau en que estan lligats els dos fotons. Quan volem tractar l’entrellacament d’un estat quantic de dos sistemes A i B, si aquests tenen un espectre discret, aleshores la seva correlacio sera senzilla de quantificar ja que tindrem un nombre finit —o, en el pitjor dels casos, numerable— d’estats correlats. Per contra, quan
sació, en definitiva, d'alleugeriment i de confort amb'el dels actuals i revolucionaris conceptes de complexitat es metode científic.troben en els passatges d'aquest capítol.El segon llibret, titulat 'LLa ment i la materia" va Evidentment, tractar de la consciencia i de les seves ser escrit a partir d'unes conferencies que Schrodinger qualitats comporta parlar de D ~u i de religió.En el pronuncia al Trinity College de Cambridge, l'any 1956.següent capítol, l'autor tsacta com a científic el sempre Sota aquest suggeridor títol, l'autor no adopta una pos-delicat tema del debat entre fe i cienciá -delicat des tura de científic ben provist de recursos que es disposa a del temps de Galileul 0 men~s-amb una subtilesa atacar amb ells un nou problema, sinó que, tot i no obli-exquisida, pero amb una seguretat en el n~etode ben dar els metodes de treball propis de la ciencia, s'aventura propia d'un científic.en temes filosbfics purament especulatius, aportant -El llibre culmina, finalment, amb el plantejament aixb tot el seu bagatge de físic.Aquest treball declarat del problema latent a tot el text: la relació presenta, dones, en rnolts casos un caracter premoni-entre'l'observador i el món observat.Un problema gens tori, ja que significa un pas previ al desenvolupament trivial en física quhtica, ja que la sobrepassa. 1 un procientífic de moltes qüestions fins fa poc inatacables.Si blema que Schrodinger revela en tota la seva nuesa.ara podem estudiar els processos de comprensió o po-Amb aquest final comprovem, doncs, que la intenció dem imaginar ja els mecanismes que creen el sentit del inicial de submergir-se en filosofia no era gratuita: res-"jo" -amb l'ajut de les novíssimes ciencies del caos i ponia a unes necessitats que la nova física ha plantejat, la matematica que porten aparellades-6s gracies al oferint nous problemes, pero aportant noves relacion .lúcid treball de precursors com Schrodinger que gosaren interdisci~linars.Que SemPre són d'agrairposar-se, tot i no disposar dels instruments adients, on no els demanaven.Josep Carnpma Temes com la consciencia, l'aprenentatge, la unitac o pluralitat de 'les consciencies -de l'anima?-, o la religió són tractats sense cap complex d'inferioritat ni - cal agrair-ho-de superioritat.Partint del problema de la base física de la consciencia, l'autor descabdella el fil que el portara a considerar el fenomen de l'aprenentatge:
El temps és diferent de qualsevol altra magnitud física dins de la mecànica quàntica, i el seu tractament com a observable és complex. En experiments de fotònica és comú ignorar aquestes complexitats, sense un rerefons teòric clar que ho justifiqui. Per aclarir aquest aparent misteri, aquesta tesi té com a objectiu desenvolupar un marc teòric temporal i rigorós en un sistema fotònic d’una partícula en una dimensió. Una base temporal vàlida, un POVM covariant i l’observable temporal associat han sigut construïts sota condicions clares, restringint el subespai a només k ≥ 0. El marc teòric desenvolupat ha sigut ampliat per incloure time-bins i aplicat a la mesura de temps en parells de fotons generats per SPDC. Aquest projecte proporciona una base rigorosa per a la mesura del temps en òptica quàntica i aclareix les suposicions implícites en pràctiques experimentals comunes. També estableix les bases per a generalitzacions i aplicacions futures.
RESUMEN: La esencia de este trabajo es examinar los fundamentos de la física a través del concepto de simetría. ¿Qué define una simetría en física? Esa es la pregunta inicial. El Cap. 1 está dedicado a desarrollar esta pregunta en el contexto de la mecánica clásica, y la respuesta se logra a través del teorema de Noether: las simetrías se representan en mecánica clásica por medio de transformaciones canónicas. Se establece pues la profunda relación entre el concepto de simetría y las leyes de conservación. El Cap. 2 está dedicado a desarrollar esta misma pregunta, pero esta vez en el contexto de la teoría cuántica, y además, bajo el influjo de las ideas de Asher Peres. «Los fenómenos cuánticos no suceden en un espacio de Hilbert, suceden en un laboratorio», dice en el prefacio de su libro. Tal como se propone allí, en el Cap. 2 se desarrolla la pregunta en teoría cuántica con un enfoque pragmático y estrictamente instrumentalista. Con la ayuda de experimentos conceptuales se intenta adivinar la respuesta, y al fin, a través del teorema de Wigner, se logra una en que se acentúa el valor de la observación: las simetrías se representan en teoría cuántica por medio de transformaciones unitarias y antiunitarias, i.e., aquellas que preservan las probabilidades de transición. Sin embargo, en particular, ¿por qué la evolución temporal tiene que ser unitaria? Esta será una pregunta recurrente. En el Cap. 3 se relaja la severidad de aquel enfoque instrumentalista y se procura plantear la primera pregunta en el contexto de los sistemas abiertos y en relación con los conceptos de información y entropía. Como sabemos, el concepto de entropía surgió originalmente en la termodinámica clásica y luego fue introducido en la teoría de la información por Shannon. Sin embargo, debido a su estrecha relación, es interesante que la asimetría entre pasado y futuro, intrínseca en el procesamiento de información, es equivalente a la flecha de tiempo que surge en los fenómenos termodinámicos irreversibles [8]. En este contexto, se propone un teorema que sugiere que un sistema es informacionalmente aislado si y solo si da lo mismo si el tiempo fluye en un sentido o en otro: un “mundo sin fricción” en que la entropía es constante, la de los sistemas y la del universo. Pero faltan ingredientes, la evolución temporal generalizada para sistemas abiertos y el análisis del proceso de medición. ¿Por qué se asume unitaria la evolución temporal en teoría cuántica? ¿Qué es una medición? ¿Es la medición un proceso irreversible? Estas son preguntas esenciales. La parte final del Cap. 3 se dedica justamente a sazonar aquel teorema y a examinar estas preguntas a través de la reinterpretación del teorema de Kraus y del teorema de Neumark. Así que la discusión final es sobre asimetría temporal.
Es presenta una breu exposició d’alguns problemes fonamentals de la física quàntica que involucren aspectes filosòfics i epistemològics de la realitat física descrita per aquesta teoria. El principi d’indeterminació de Heisenberg, el de complementarietat de Bohr i l’experiment de “la doble escletxa” introdueixen l’aspecte més essencial de la teoria quàntica: el procés de mesura. L’experiment del “gat de Schrödinger” posa de relleu la paradoxal superposició quàntica d’estats que “col·lapsa”, en mesurar el sistema, en un dels estats implicats en dita superposició. Finalment, es discuteix breument les implicacions de la teoria quàntica en dues àrees a la frontera del coneixement actual: la física de partícules i la computació quàntica