Challenges
Datasets
Workspaces
Papers
Discussions
Leaderboard
Log inSign up
Challenges
Datasets
Workspaces
Papers
Discussions
Leaderboard
Blog
Job Board
Q3AS

© 2026 Aqora Quantum S.A.S.

TermsPrivacyLegal Notice

Simulating quantum measurements and quantum correlations

Leonardo Guerini de Souza

Published Jan 29, 2018• 2 citations
Publisher

Abstract

This PhD thesis is focused on the quantum measurement simulability problem, that is, deciding whether a given measurement can be simulated when only a restricted subset of measurements is accessible. We provide an operational framework for this problem based on classical manipulations over the set of simulators. Particular cases of interest are further investigated, in which the simulators are taken to be projective measurements, measurements of a fixed number of outcomes, and arbitrary sets of fixed cardinality. In each of these situations we derive either necessary or sufficient conditions for simulability, and full characterisations in terms of semidefinite programming for some specific cases. Since joint measurability is a particular case of simulability, we also present a natural generalisation for it. Besides deciding whether a given measurement is simulable by some set of simulators, we also pose the question of what are the most robust measurements against simulability. We provide a strategy for approximating the set of quantum measurements based on relaxing the positivity constraint. This allows us to identify the most robust qubit measurement in terms of projective simulability, as well as the most incompatible sets of N measurements, for N = 1, . . . , 5, which notably are found to be always projective. By applying our simulability results in the context of Einstein-Podolsky-Rosen steering and Bell nonlocality we are able to construct improved and more general local models. Starting from models for a finite number of measurements we obtain the first general method for constructing local models for arbitrary families of quantum states. Similarly, our study on projective simulability yields a strategy for extending models for projective measurements to arbitrary ones, culminating in the most efficient local model for two-qubit Werner states and general measurements Esta tese de doutorado é centrada no problema de simulação de medições quânticas, ou seja, em decidir se uma dada medição pode ser simulada quando temos acesso a apenas um subconjunto restrito de medições. Apresentamos um framework operacional para esse problema, baseado em manipulações clássicas sobre o conjunto de simuladores. Casos particulares de interesse são estudados em detalhe, nos quais o conjunto de simuladores é dado por medições projetivas, medições de um número fixo de outcomes, e conjuntos arbitrários de cardinalidade fixada. Em cada uma dessas situações, derivamos condições necessárias ou suficientes para simulabilidade, e uma caracterização completa em termos de programação semidefinida em alguns casos específicos. Como comensurabilidade é um caso particular de simulabilidade, apresentamos também uma generalização natural para esse conceito. Além de decidir se uma dada medição é simulável ou não, também exploramos a questão de quais são as medições mais robustas contra simulabilidade. Apresentamos então uma estratégia para aproximar o conjunto das medições quânticas baseada em uma relaxação da condição de positividade. Isso nos permite identificar a medição mais robusta contra simulabilidade projetiva em dimensão 2, assim como os conjuntos de N medições mais incompatíveis, para N = 1, . . . , 5, que notavelmente se revelam ser projetivas em todos esses casos. Aplicando nossos resultados de simulabilidade no contexto de Einstein-Podolsky-Rosen steering e não-localidade de Bell, somos capazes de construir modelos locais melhores e mais gerais. Partindo de modelos para um número finito de medições, obtemos o primeiro método geral para construção de modelos locais para famílias arbitrárias de estados quânticos. De forma similar, nosso estudo de simulabilidade projetiva fornece uma estratégia para estender modelos locais para medições projetivas a medições arbitrárias, culminando no mais eficiente modelo local para estados de Werner de dois qubits e medições quaisquer Aquesta tesi doctoral se centra en el problema de la simulació de mesures quàntiques, és a dir, en decidir si es pot simular una determinada mesura quan només tenim accés a un subconjunt restringit de mesures diferents. Presentem un marc operacional per a aquest problema, basat en manipulacions clàssiques sobre el conjunt de simuladors. Casos particulars d’interès son estudiat en detall, on el conjunt de simuladors està donat per mesures projectius, mesures d’un nombre fix de resultats i conjunts arbitraris de cardinalitat fixa. En cadascuna d’aquestes situacions, derivem condicions necessaris o suficients per a la simulació, i una caracterització completa en termes de programació semi-definida en alguns casos específics. Com la mensurabilitat conjunta és un cas particular de simulació, presentem també una generalització natural per a aquest concepte. A més de decidir si un mesura és simulable o no, també exploram la qüestió de quines son las mesures més robustes contra la simulabilitat. A continuació, presentem una estratègia per aproximar el conjunt de mesures quàntiques basat en una relaxació de la condició de positivitat. Això permet la identificació de la mesura més robusta envers la simulació projectiva en dimensió 2, així com els conjunts més incompatibles de N mesures, per N = 1, . . . , 5, que notablement resulten ser projectivas en tots aquests casos. Aplicant els nostres resultats de simulació en el context d’Einstein-Podolsky-Rosen steering i no-localitat de Bell, som capaços de construir models locals millors i més generals. A partir de models per a un nombre finit de mesures, obtenim el primer mètode general per a la construcció de models locals per a famílies arbitràries d’estats quàntics. De la mateixa manera, el nostre estudi de la simulació projectiva proporciona una estratégia per ampliar models locals per a mesures projectivas a mesures arbitraris, culminant en el model local més eficient per als estats de Werner de dos qubits i mesures generals

DOI
10.5821/dissertation-2117-116529

Related papers

Intrinsic randomness in quantum information theory

Fionnuala Ni Chuireain

(English) The unpredictability of quantum physics gives rise to an intrinsic form of randomness. We generate it by performing a measurement on a quantum state. In an adversarial scenario, we then quantify the randomness by the probability that a correlated eavesdropper could correctly guess the measurement outcomes. This thesis addresses the following question: given a known quantum state and measurement, how much intrinsic randomness can we generate? We begin by solving the maximal intrinsic randomness of any state, optimised over all projective measurements, for four figures of merit: the conditional min, max and von Neumann entropies, and the newly introduced unambiguous randomness. The last of these describes an eavesdropper who is never wrong, but can sometimes return an inconclusive outcome. Relaxing the assumption of perfect accuracy, we also consider randomness given a fixed rate of inconclusive outcomes. We solve both of these quantities for any state and projective measurement in dimension two. If the setup is used to choose random bases for a prepare-and-measure quantum key distribution protocol, we show that the unambiguous randomness captures the knowledge gained by an eavesdropper about the secret key, without causing any disturbance. We then turn to extremal measurements beyond the projective case, which may have more outcomes. An unbiased measurement is one whose outcomes all have the same a priori probability. We characterise the randomness generated by any unbiased extremal rank-one measurement acting on any state, solving the problem explicitly in dimension two. Four-outcome measurements of this type are tomographic, such that one can fully determine the state from the outcome probabilities, so these results hold for fully source-device-dependent randomness too. The tetrahedral symmetric informationally complete (SIC) measurement, we find, has the least intrinsic randomness within this class. We also present the biased skewed SIC family of measurements, and use them to prove that 2 log d bits of randomness, the maximal amount, can be generated device-dependently (or source-device-independently) in any dimension d in which there exists a SIC measurement. Reversing the scenario, we optimise over all states to solve the maximal intrinsic randomness of two classes of non-extremal, or noisy, measurements: any two-outcome measurement in dimension two, and projective measurements in any dimension affected by isotropic noise. In a realistic implementation, however, neither the state nor the measurement is completely free of noise. Taking a simple example of a state measured in a basis of any dimension, we compare the case where only one device is affected by noise to that where both devices are noisy, such that an eavesdropper may have joint correlations with the state and the measurement. For a fixed amount of total noise, we find that, contrary to the common practice of attributing all experimental noise to a single device, the joint-noise eavesdropper strictly outperforms her single-noise counterpart, compromising the security of the randomness generated. That the outcomes of a quantum measurement are unpredictable has been known since the inception of quantum theory. This thesis presents a step forward in analytically characterising the intrinsic randomness of quantum physics. On the practical side, our results bound the functionality of quantum random number generators, under various assumptions. On a more foundational level, this work provides a new lens through which to compare quantum states and measurements and, from their vast landscape, to see which of them emerge as the most random. (Català) La imprevisibilitat de la física quàntica dona lloc a una forma intrínseca d'aleatorietat. Això ocorre quan es realitza una mesura sobre un sistema quàntic. En criptografia, l'aleatorietat es quantifica en virtut de la probabilitat que té un espia correlacionat de predir els resultats de la mesura. Aquesta tesi aborda la qüestió següent: donat un cert estat quàntic i una certa mesura, quanta aleatorietat intrínseca es pot generar? Per començar, resolem la quantitat màxima d'aleatorietat intrínseca de qualsevol estat, que correspon a la mesura projectiva òptima, fent servir quatre figures de mèrit: les entropies condicionals min, max i de von Neumann, i l'aleatorietat no ambigua, que introduïm aquí per primera vegada. Aquesta última descriu un espia que mai s'equivoca, però que de vegades dona una resposta inconclusiva. Assumint un grau de precisió menor, considerem també l'aleatorietat donada una taxa fixa de resultats no concloents. Resolem aquestes dues quantitats per qualsevol estat i mesura projectiva en dimensió dos. Si la configuració s'utilitza per triar bases aleatòries en un protocol de "preparar i mesurar" de distribució quàntica de clau, mostrem que l'aleatorietat no ambigua capta com de bé coneix l'espia la clau secreta, sense que això provoqui una intrusió detectable. Ens centrem també en les mesures extremes que no són necessàriament projectives, aquelles que poden tenir un ventall més ampli de resultats potencials. Es diu que una mesura és imparcial si tots els resultats tenen la mateixa probabilitat a priori. Caracteritzem la quantitat d'aleatorietat que es genera quan realitzem una mesura extrema imparcial de rang u sobre qualsevol sistema quàntic, resolent aquest problema explícitament en dimensió dos. Aquesta anàlisi també serveix per a un escenari source-device-dependent, en el qual no es confia en l'estat. Entre les mesures d'aquest tipus en dimensió dos, la tetraèdrica simètrica i informacionalment completa (SIC) és la que té menys aleatorietat intrínseca. A més, presentem la família de mesures SIC esbiaixades, i les fem servir per mostrar que es poden generar 2 log d bits d'aleatorietat, que és la quantitat màxima, de manera device-dependent (o source-device-independent) en qualsevol dimensió d en què existeixi una mesura SIC. Finalment, considerem l'escenari contrari, triant l'estat òptim per generar la màxima quantitat d'aleatorietat amb una mesura sorollosa que no sigui extrema. Resolem aquest problema per a dues classes de mesura: qualsevol mesura en dimensió dos amb dos resultats potencials, i les mesures projectives afectades per soroll isotròpic en qualsevol dimensió. En una implementació realista, però, tant l'estat com la mesura tindran soroll. Per exemple, considerem una mesura en una base de qualsevol dimensió. Comparem el cas en què només un aparell està afectat pel soroll amb el cas en què ho estan els dos, de manera que l'espia pugui tenir correlacions conjuntes amb l'estat i la mesura. Donada una quantitat fixa de soroll total, trobem que, contràriament a l'escenari típic on tot el soroll experimental s'atribueix a un sol aparell, un espia amb correlacions conjuntes supera estrictament un espia correlacionat amb un sol aparell, per la qual cosa la seguretat de l'aleatorietat generada es veu compromesa. Se sap des dels inicis de la teoria quàntica que els resultats d'una mesura quàntica són imprevisibles. Amb aquesta tesi, fem un pas endavant cap a la caracterització analítica de l'aleatorietat intrínseca de la física quàntica. En la pràctica, els nostres resultats posen límits, sota certes suposicions, a la funcionalitat dels generadors quàntics de nombres aleatoris. A un nivell més fonamental, aquest treball ens ofereix una nova perspectiva dels estats i mesures quàntiques, perquè puguem discernir, dins el grandíssim panorama al qual pertanyen, quins són els més aleatoris. (Español) La imprevisibilidad de la física cuántica da lugar a una forma intrínseca de la aleatoriedad. Esto ocurre cuando una medida se realiza sobre un sistema cuántico. En criptografía, dicha aleatoriedad se cuantifica en virtud de la probabilidad que tiene un espía correlacionado de predecir los resultados de la medida. Esta tesis aborda la siguiente cuestión: dado un cierto estado cuántico y una cierta medida, ¿cuánta aleatoriedad intrínseca se puede generar? Para empezar, resolvemos la máxima cantidad de aleatoriedad intrínseca de cualquier estado, que corresponde a la medida proyectiva óptima, usando cuatro figuras de mérito: las entropías condicionales min, max y de von Neumann, y la aleatoriedad no ambigua aquí introducida. Esta última describe un espía que nunca se equivoca, pero que a veces da una respuesta inconcluyente. Asumiendo un menor grado de precisión, consideramos también la aleatoriedad dada una tasa fija de resultados no concluyentes. Calculamos estas dos cantidades por cualquier estado y medida proyectiva en dimensión dos. Si la configuración se usa para elegir bases aleatorias en un protocolo ‘preparar y medir' de distribución cuántica de clave, mostramos que la aleatoriedad no ambigua capta cuánto sabe el espía sobre la clave secreta, sin que por ello cause una intrusión detectable. Nos centramos también en las medidas extremas que no son necesariamente proyectivas, aquellas que pueden tener un abanico más amplio de resultados potenciales. Se dice que una medida es imparcial si todos los resultados tienen la misma probabilidad a priori. Caracterizamos la cantidad de aleatoriedad que se genera cuando una medida extrema imparcial de rango uno se realiza sobre cualquier sistema cuántico, resolviendo este problema explícitamente en dimensión dos. Este análisis también sirve para un escenario source-device-dependent, en el que no se confía en el estado. Entre las medidas de este tipo en dimensión dos, la tetraédrica simétrica e informacionalmente completa (SIC) es la que tiene menos aleatoriedad intrínseca. Además, presentamos la familia de medidas SIC sesgadas, y las usamos para mostrar que se pueden generar 2 log d bits de aleatoriedad, que es la cantidad máxima, de manera device-dependent (o source-device-independent) en cualquier dimensión d en la que exista una medida SIC. Finalmente, conside

•Oct 30, 2026•0 citations

Operational framework for quantum measurement simulability

Leonardo Guerini, Jessica Bavaresco, Marcelo Terra Cunha +1 more

We introduce a framework for simulating quantum measurements based on classical processing of a set of accessible measurements. Well-known concepts such as joint measurability and projective simulability naturally emerge as particular cases of our framework, but our study also leads to novel results and questions. First, a generalisation of joint measurability is derived, which yields a hierarchy for the incompatibility of sets of measurements. A similar hierarchy is defined based on the number of outcomes necessary to perform a simulation of a given measurement. This general approach also allows us to identify connections between different kinds of simulability and, in particular, we characterise the qubit measurements that are projective-simulable in terms of joint measurability. Finally, we discuss how our framework can be interpreted in the context of resource theories.

arXiv:1705.06343•Journal of Mathematical Physics•Sep 1, 2017•69 citations

When Bob cannot trust Allce: a semi-device-independent tale of quantum steering

Jessica Bavaresco

Einstein-Podolsky-Rosen steering é uma forma de correlação quântica intermediária entre emaranhamento e não-localidade de Bell. Dado que Alice e Bob compartilham um estado quântico, diz-se que Alice pode steer Bob quando é possível que ela condicione o estado de Bob interagindo somente com os seus próprios subsistemas, de tal forma que a correlação resultante entre seus inputs, seus resultados e os estados condicionados de Bob apresente propriedades não-locais. Nesta dissertação, nós estudamos o fenômeno de steering quântico de um ponto de vista fundamental e como uma forma semi-independente de dispositivo de certificação de emaranhamento. Formalizamos steering por meio de comparações com outras correlações quânticas bem estudadas e investigando a hierarquia entre elas. Exploramos a relação próxima entre steering e joint measuralibility e apresentamos o fenômeno de one-way steering. O principal foco desse trabalho é o problema de determinar a steerability de estados quânticos sujeitos a cenários de medições restritos. Em cada cenário, procuramos pela família de medições que revela a maior steerability de um dado estado quântico. Desenvolvemos e aplicamos uma variedade de métodos para executar essa tarefa que são baseados em programação semidefinida. Soluções analíticas para uma família particular de medições são encontradas utilizando a teoria de joint measurability e pela construção de desigualdades de steering. Finalmente, estudamos a relevância de POVMs gerais em exibir steering quando comparados a medições projetivas.

•Aug 4, 2016•0 citations

Simulability of High-Dimensional Quantum Measurements

Marie Ioannou, Pavel Sekatski, Sébastien Designolle +3 more

We investigate the compression of quantum information with respect to a given set M of high-dimensional measurements. This leads to a notion of simulability, where we demand that the statistics obtained from M and an arbitrary quantum state ρ are recovered exactly by first compressing ρ into a lower-dimensional space, followed by some quantum measurements. A full quantum compression is possible, i.e., leaving only classical information, if and only if the set M is jointly measurable. Our notion of simulability can thus be seen as a quantification of measurement incompatibility in terms of dimension. After defining these concepts, we provide an illustrative example involving mutually unbiased bases, and develop a method based on semidefinite programming for constructing simulation models. In turn we analytically construct optimal simulation models for all projective measurements subjected to white noise or losses. Finally, we discuss how our approach connects with other concepts introduced in the context of quantum channels and quantum correlations.

arXiv:2202.12980•Physical Review Letters•Nov 4, 2022•25 citations

Measurement simulability and incompatibility in quantum theory and other operational theories

Leevi Leppäjärvi

In this thesis, we consider the properties of measurements in quantum theory and other operational theories. After having introduced the framework of operational theories, we consider a communication scheme based on an experimental prepare-and-measure scenario and demonstrate this with different communication tasks. This gives us context for how the different communication tasks can be implemented in different theories, in doing so establishing quantum theory intuitively as an operational theory among other theories. The main property of measurements we focus on in this work is the simulation of measurements, which consists of manipulating the inputs and outputs of the measurement devices. We study how using this process on existing measurement devices can be used to operationally imitate new devices, and what kind of structure the simulation process induces on measurements. We also consider applications of simulability. Firstly, we consider operational restrictions imposed upon measurements. We argue that the restricted set of physical measurements must be closed with respect to the simulation process since the simulation of physical devices must lead to other physically feasible devices. We demonstrate different types of restrictions by classifying them. As a second application we see how the simulation of measurements relates to compatibility of measurements and how it can be viewed as a generalisation of it. This allows us to present an operational principle previously known to quantum theory, the no-free-information principle, according to which any measurement that is compatible with all other measurement must not provide any useful, and therefore free, information about the system. Whilst this principle holds in quantum theory, there are non-classical theories for which it is violated, and so enforcing this principle may be considered a way to exclude some unphysical theories.

arXiv:2106.03588•Jun 7, 2021•5 citations

Simulating quantum measurements without superposition devices

Gabriele Cobucci, Alexander Bernal, Roope Uola +1 more

Superposition is the core feature that sets quantum theory apart from classical physics. Here, we investigate whether sets of quantum measurements can be modelled by using devices limited to performing jointly diagonalisable measurements. This leads us to introduce classical measurement models, where many such devices are connected together through classical randomness and post-processing. Such classical measurement models are intermediate between the notion of commutative measurements and joint measurability. Towards understanding these models we (i) identify exact noise and loss rates at which all projective measurements admit a classical model, (ii) propose numerical methods to construct classical models for finite sets of measurements, and (iii) show how to construct witnesses for ruling out the existence of classical models. In addition, we show that classical measurement models also have operational implications in non-disturbance tasks where sequential quantum measurements are implemented with classical side-information. Our work provides a new approach to the role of superposition in quantum measurements.

quant-pharXiv:2602.17462•Reports on Progress in Physics•Feb 20, 2026•2 citations
This PhD thesis is focused on the quantum measurement simulability problem, that is, deciding whether a given measurement can be simulated when only a restricted subset of measurements is accessible. We provide an operational framework for this problem based on classical manipulations over the set of simulators. Particular cases of interest are further investigated, in which the simulators are taken to be projective measurements, measurements of a fixed number of outcomes, and arbitrary sets of fixed cardinality. In each of these situations we derive either necessary or sufficient conditions for simulability, and full characterisations in terms of semidefinite programming for some specific cases. Since joint measurability is a particular case of simulability, we also present a natural generalisation for it. Besides deciding whether a given measurement is simulable by some set of simulators, we also pose the question of what are the most robust measurements against simulability. We provide a strategy for approximating the set of quantum measurements based on relaxing the positivity constraint. This allows us to identify the most robust qubit measurement in terms of projective simulability, as well as the most incompatible sets of N measurements, for N = 1, . . . , 5, which notably are found to be always projective. By applying our simulability results in the context of Einstein-Podolsky-Rosen steering and Bell nonlocality we are able to construct improved and more general local models. Starting from models for a finite number of measurements we obtain the first general method for constructing local models for arbitrary families of quantum states. Similarly, our study on projective simulability yields a strategy for extending models for projective measurements to arbitrary ones, culminating in the most efficient local model for two-qubit Werner states and general measurements Esta tese de doutorado é centrada no problema de simulação de medições quânticas, ou seja, em decidir se uma dada medição pode ser simulada quando temos acesso a apenas um subconjunto restrito de medições. Apresentamos um framework operacional para esse problema, baseado em manipulações clássicas sobre o conjunto de simuladores. Casos particulares de interesse são estudados em detalhe, nos quais o conjunto de simuladores é dado por medições projetivas, medições de um número fixo de outcomes, e conjuntos arbitrários de cardinalidade fixada. Em cada uma dessas situações, derivamos condições necessárias ou suficientes para simulabilidade, e uma caracterização completa em termos de programação semidefinida em alguns casos específicos. Como comensurabilidade é um caso particular de simulabilidade, apresentamos também uma generalização natural para esse conceito. Além de decidir se uma dada medição é simulável ou não, também exploramos a questão de quais são as medições mais robustas contra simulabilidade. Apresentamos então uma estratégia para aproximar o conjunto das medições quânticas baseada em uma relaxação da condição de positividade. Isso nos permite identificar a medição mais robusta contra simulabilidade projetiva em dimensão 2, assim como os conjuntos de N medições mais incompatíveis, para N = 1, . . . , 5, que notavelmente se revelam ser projetivas em todos esses casos. Aplicando nossos resultados de simulabilidade no contexto de Einstein-Podolsky-Rosen steering e não-localidade de Bell, somos capazes de construir modelos locais melhores e mais gerais. Partindo de modelos para um número finito de medições, obtemos o primeiro método geral para construção de modelos locais para famílias arbitrárias de estados quânticos. De forma similar, nosso estudo de simulabilidade projetiva fornece uma estratégia para estender modelos locais para medições projetivas a medições arbitrárias, culminando no mais eficiente modelo local para estados de Werner de dois qubits e medições quaisquer Aquesta tesi doctoral se centra en el problema de la simulació de mesures quàntiques, és a dir, en decidir si es pot simular una determinada mesura quan només tenim accés a un subconjunt restringit de mesures diferents. Presentem un marc operacional per a aquest problema, basat en manipulacions clàssiques sobre el conjunt de simuladors. Casos particulars d’interès son estudiat en detall, on el conjunt de simuladors està donat per mesures projectius, mesures d’un nombre fix de resultats i conjunts arbitraris de cardinalitat fixa. En cadascuna d’aquestes situacions, derivem condicions necessaris o suficients per a la simulació, i una caracterització completa en termes de programació semi-definida en alguns casos específics. Com la mensurabilitat conjunta és un cas particular de simulació, presentem també una generalització natural per a aquest concepte. A més de decidir si un mesura és simulable o no, també exploram la qüestió de quines son las mesures més robustes contra la simulabilitat. A continuació, presentem una estratègia per aproximar el conjunt de mesures quàntiques basat en una relaxació de la condició de positivitat. Això permet la identificació de la mesura més robusta envers la simulació projectiva en dimensió 2, així com els conjunts més incompatibles de N mesures, per N = 1, . . . , 5, que notablement resulten ser projectivas en tots aquests casos. Aplicant els nostres resultats de simulació en el context d’Einstein-Podolsky-Rosen steering i no-localitat de Bell, som capaços de construir models locals millors i més generals. A partir de models per a un nombre finit de mesures, obtenim el primer mètode general per a la construcció de models locals per a famílies arbitràries d’estats quàntics. De la mateixa manera, el nostre estudi de la simulació projectiva proporciona una estratégia per ampliar models locals per a mesures projectivas a mesures arbitraris, culminant en el model local més eficient per als estats de Werner de dos qubits i mesures generals
(English) The unpredictability of quantum physics gives rise to an intrinsic form of randomness. We generate it by performing a measurement on a quantum state. In an adversarial scenario, we then quantify the randomness by the probability that a correlated eavesdropper could correctly guess the measurement outcomes. This thesis addresses the following question: given a known quantum state and measurement, how much intrinsic randomness can we generate? We begin by solving the maximal intrinsic randomness of any state, optimised over all projective measurements, for four figures of merit: the conditional min, max and von Neumann entropies, and the newly introduced unambiguous randomness. The last of these describes an eavesdropper who is never wrong, but can sometimes return an inconclusive outcome. Relaxing the assumption of perfect accuracy, we also consider randomness given a fixed rate of inconclusive outcomes. We solve both of these quantities for any state and projective measurement in dimension two. If the setup is used to choose random bases for a prepare-and-measure quantum key distribution protocol, we show that the unambiguous randomness captures the knowledge gained by an eavesdropper about the secret key, without causing any disturbance. We then turn to extremal measurements beyond the projective case, which may have more outcomes. An unbiased measurement is one whose outcomes all have the same a priori probability. We characterise the randomness generated by any unbiased extremal rank-one measurement acting on any state, solving the problem explicitly in dimension two. Four-outcome measurements of this type are tomographic, such that one can fully determine the state from the outcome probabilities, so these results hold for fully source-device-dependent randomness too. The tetrahedral symmetric informationally complete (SIC) measurement, we find, has the least intrinsic randomness within this class. We also present the biased skewed SIC family of measurements, and use them to prove that 2 log d bits of randomness, the maximal amount, can be generated device-dependently (or source-device-independently) in any dimension d in which there exists a SIC measurement. Reversing the scenario, we optimise over all states to solve the maximal intrinsic randomness of two classes of non-extremal, or noisy, measurements: any two-outcome measurement in dimension two, and projective measurements in any dimension affected by isotropic noise. In a realistic implementation, however, neither the state nor the measurement is completely free of noise. Taking a simple example of a state measured in a basis of any dimension, we compare the case where only one device is affected by noise to that where both devices are noisy, such that an eavesdropper may have joint correlations with the state and the measurement. For a fixed amount of total noise, we find that, contrary to the common practice of attributing all experimental noise to a single device, the joint-noise eavesdropper strictly outperforms her single-noise counterpart, compromising the security of the randomness generated. That the outcomes of a quantum measurement are unpredictable has been known since the inception of quantum theory. This thesis presents a step forward in analytically characterising the intrinsic randomness of quantum physics. On the practical side, our results bound the functionality of quantum random number generators, under various assumptions. On a more foundational level, this work provides a new lens through which to compare quantum states and measurements and, from their vast landscape, to see which of them emerge as the most random. (Català) La imprevisibilitat de la física quàntica dona lloc a una forma intrínseca d'aleatorietat. Això ocorre quan es realitza una mesura sobre un sistema quàntic. En criptografia, l'aleatorietat es quantifica en virtut de la probabilitat que té un espia correlacionat de predir els resultats de la mesura. Aquesta tesi aborda la qüestió següent: donat un cert estat quàntic i una certa mesura, quanta aleatorietat intrínseca es pot generar? Per començar, resolem la quantitat màxima d'aleatorietat intrínseca de qualsevol estat, que correspon a la mesura projectiva òptima, fent servir quatre figures de mèrit: les entropies condicionals min, max i de von Neumann, i l'aleatorietat no ambigua, que introduïm aquí per primera vegada. Aquesta última descriu un espia que mai s'equivoca, però que de vegades dona una resposta inconclusiva. Assumint un grau de precisió menor, considerem també l'aleatorietat donada una taxa fixa de resultats no concloents. Resolem aquestes dues quantitats per qualsevol estat i mesura projectiva en dimensió dos. Si la configuració s'utilitza per triar bases aleatòries en un protocol de "preparar i mesurar" de distribució quàntica de clau, mostrem que l'aleatorietat no ambigua capta com de bé coneix l'espia la clau secreta, sense que això provoqui una intrusió detectable. Ens centrem també en les mesures extremes que no són necessàriament projectives, aquelles que poden tenir un ventall més ampli de resultats potencials. Es diu que una mesura és imparcial si tots els resultats tenen la mateixa probabilitat a priori. Caracteritzem la quantitat d'aleatorietat que es genera quan realitzem una mesura extrema imparcial de rang u sobre qualsevol sistema quàntic, resolent aquest problema explícitament en dimensió dos. Aquesta anàlisi també serveix per a un escenari source-device-dependent, en el qual no es confia en l'estat. Entre les mesures d'aquest tipus en dimensió dos, la tetraèdrica simètrica i informacionalment completa (SIC) és la que té menys aleatorietat intrínseca. A més, presentem la família de mesures SIC esbiaixades, i les fem servir per mostrar que es poden generar 2 log d bits d'aleatorietat, que és la quantitat màxima, de manera device-dependent (o source-device-independent) en qualsevol dimensió d en què existeixi una mesura SIC. Finalment, considerem l'escenari contrari, triant l'estat òptim per generar la màxima quantitat d'aleatorietat amb una mesura sorollosa que no sigui extrema. Resolem aquest problema per a dues classes de mesura: qualsevol mesura en dimensió dos amb dos resultats potencials, i les mesures projectives afectades per soroll isotròpic en qualsevol dimensió. En una implementació realista, però, tant l'estat com la mesura tindran soroll. Per exemple, considerem una mesura en una base de qualsevol dimensió. Comparem el cas en què només un aparell està afectat pel soroll amb el cas en què ho estan els dos, de manera que l'espia pugui tenir correlacions conjuntes amb l'estat i la mesura. Donada una quantitat fixa de soroll total, trobem que, contràriament a l'escenari típic on tot el soroll experimental s'atribueix a un sol aparell, un espia amb correlacions conjuntes supera estrictament un espia correlacionat amb un sol aparell, per la qual cosa la seguretat de l'aleatorietat generada es veu compromesa. Se sap des dels inicis de la teoria quàntica que els resultats d'una mesura quàntica són imprevisibles. Amb aquesta tesi, fem un pas endavant cap a la caracterització analítica de l'aleatorietat intrínseca de la física quàntica. En la pràctica, els nostres resultats posen límits, sota certes suposicions, a la funcionalitat dels generadors quàntics de nombres aleatoris. A un nivell més fonamental, aquest treball ens ofereix una nova perspectiva dels estats i mesures quàntiques, perquè puguem discernir, dins el grandíssim panorama al qual pertanyen, quins són els més aleatoris. (Español) La imprevisibilidad de la física cuántica da lugar a una forma intrínseca de la aleatoriedad. Esto ocurre cuando una medida se realiza sobre un sistema cuántico. En criptografía, dicha aleatoriedad se cuantifica en virtud de la probabilidad que tiene un espía correlacionado de predecir los resultados de la medida. Esta tesis aborda la siguiente cuestión: dado un cierto estado cuántico y una cierta medida, ¿cuánta aleatoriedad intrínseca se puede generar? Para empezar, resolvemos la máxima cantidad de aleatoriedad intrínseca de cualquier estado, que corresponde a la medida proyectiva óptima, usando cuatro figuras de mérito: las entropías condicionales min, max y de von Neumann, y la aleatoriedad no ambigua aquí introducida. Esta última describe un espía que nunca se equivoca, pero que a veces da una respuesta inconcluyente. Asumiendo un menor grado de precisión, consideramos también la aleatoriedad dada una tasa fija de resultados no concluyentes. Calculamos estas dos cantidades por cualquier estado y medida proyectiva en dimensión dos. Si la configuración se usa para elegir bases aleatorias en un protocolo ‘preparar y medir' de distribución cuántica de clave, mostramos que la aleatoriedad no ambigua capta cuánto sabe el espía sobre la clave secreta, sin que por ello cause una intrusión detectable. Nos centramos también en las medidas extremas que no son necesariamente proyectivas, aquellas que pueden tener un abanico más amplio de resultados potenciales. Se dice que una medida es imparcial si todos los resultados tienen la misma probabilidad a priori. Caracterizamos la cantidad de aleatoriedad que se genera cuando una medida extrema imparcial de rango uno se realiza sobre cualquier sistema cuántico, resolviendo este problema explícitamente en dimensión dos. Este análisis también sirve para un escenario source-device-dependent, en el que no se confía en el estado. Entre las medidas de este tipo en dimensión dos, la tetraédrica simétrica e informacionalmente completa (SIC) es la que tiene menos aleatoriedad intrínseca. Además, presentamos la familia de medidas SIC sesgadas, y las usamos para mostrar que se pueden generar 2 log d bits de aleatoriedad, que es la cantidad máxima, de manera device-dependent (o source-device-independent) en cualquier dimensión d en la que exista una medida SIC. Finalmente, conside
We introduce a framework for simulating quantum measurements based on classical processing of a set of accessible measurements. Well-known concepts such as joint measurability and projective simulability naturally emerge as particular cases of our framework, but our study also leads to novel results and questions. First, a generalisation of joint measurability is derived, which yields a hierarchy for the incompatibility of sets of measurements. A similar hierarchy is defined based on the number of outcomes necessary to perform a simulation of a given measurement. This general approach also allows us to identify connections between different kinds of simulability and, in particular, we characterise the qubit measurements that are projective-simulable in terms of joint measurability. Finally, we discuss how our framework can be interpreted in the context of resource theories.
Einstein-Podolsky-Rosen steering é uma forma de correlação quântica intermediária entre emaranhamento e não-localidade de Bell. Dado que Alice e Bob compartilham um estado quântico, diz-se que Alice pode steer Bob quando é possível que ela condicione o estado de Bob interagindo somente com os seus próprios subsistemas, de tal forma que a correlação resultante entre seus inputs, seus resultados e os estados condicionados de Bob apresente propriedades não-locais. Nesta dissertação, nós estudamos o fenômeno de steering quântico de um ponto de vista fundamental e como uma forma semi-independente de dispositivo de certificação de emaranhamento. Formalizamos steering por meio de comparações com outras correlações quânticas bem estudadas e investigando a hierarquia entre elas. Exploramos a relação próxima entre steering e joint measuralibility e apresentamos o fenômeno de one-way steering. O principal foco desse trabalho é o problema de determinar a steerability de estados quânticos sujeitos a cenários de medições restritos. Em cada cenário, procuramos pela família de medições que revela a maior steerability de um dado estado quântico. Desenvolvemos e aplicamos uma variedade de métodos para executar essa tarefa que são baseados em programação semidefinida. Soluções analíticas para uma família particular de medições são encontradas utilizando a teoria de joint measurability e pela construção de desigualdades de steering. Finalmente, estudamos a relevância de POVMs gerais em exibir steering quando comparados a medições projetivas.
We investigate the compression of quantum information with respect to a given set M of high-dimensional measurements. This leads to a notion of simulability, where we demand that the statistics obtained from M and an arbitrary quantum state ρ are recovered exactly by first compressing ρ into a lower-dimensional space, followed by some quantum measurements. A full quantum compression is possible, i.e., leaving only classical information, if and only if the set M is jointly measurable. Our notion of simulability can thus be seen as a quantification of measurement incompatibility in terms of dimension. After defining these concepts, we provide an illustrative example involving mutually unbiased bases, and develop a method based on semidefinite programming for constructing simulation models. In turn we analytically construct optimal simulation models for all projective measurements subjected to white noise or losses. Finally, we discuss how our approach connects with other concepts introduced in the context of quantum channels and quantum correlations.
In this thesis, we consider the properties of measurements in quantum theory and other operational theories. After having introduced the framework of operational theories, we consider a communication scheme based on an experimental prepare-and-measure scenario and demonstrate this with different communication tasks. This gives us context for how the different communication tasks can be implemented in different theories, in doing so establishing quantum theory intuitively as an operational theory among other theories. The main property of measurements we focus on in this work is the simulation of measurements, which consists of manipulating the inputs and outputs of the measurement devices. We study how using this process on existing measurement devices can be used to operationally imitate new devices, and what kind of structure the simulation process induces on measurements. We also consider applications of simulability. Firstly, we consider operational restrictions imposed upon measurements. We argue that the restricted set of physical measurements must be closed with respect to the simulation process since the simulation of physical devices must lead to other physically feasible devices. We demonstrate different types of restrictions by classifying them. As a second application we see how the simulation of measurements relates to compatibility of measurements and how it can be viewed as a generalisation of it. This allows us to present an operational principle previously known to quantum theory, the no-free-information principle, according to which any measurement that is compatible with all other measurement must not provide any useful, and therefore free, information about the system. Whilst this principle holds in quantum theory, there are non-classical theories for which it is violated, and so enforcing this principle may be considered a way to exclude some unphysical theories.
Superposition is the core feature that sets quantum theory apart from classical physics. Here, we investigate whether sets of quantum measurements can be modelled by using devices limited to performing jointly diagonalisable measurements. This leads us to introduce classical measurement models, where many such devices are connected together through classical randomness and post-processing. Such classical measurement models are intermediate between the notion of commutative measurements and joint measurability. Towards understanding these models we (i) identify exact noise and loss rates at which all projective measurements admit a classical model, (ii) propose numerical methods to construct classical models for finite sets of measurements, and (iii) show how to construct witnesses for ruling out the existence of classical models. In addition, we show that classical measurement models also have operational implications in non-disturbance tasks where sequential quantum measurements are implemented with classical side-information. Our work provides a new approach to the role of superposition in quantum measurements.