Intrinsic randomness in quantum information theory
Fionnuala Ni Chuireain
(English) The unpredictability of quantum physics gives rise to an intrinsic form of randomness. We generate it by performing a measurement on a quantum state. In an adversarial scenario, we then quantify the randomness by the probability that a correlated eavesdropper could correctly guess the measurement outcomes. This thesis addresses the following question: given a known quantum state and measurement, how much intrinsic randomness can we generate? We begin by solving the maximal intrinsic randomness of any state, optimised over all projective measurements, for four figures of merit: the conditional min, max and von Neumann entropies, and the newly introduced unambiguous randomness. The last of these describes an eavesdropper who is never wrong, but can sometimes return an inconclusive outcome. Relaxing the assumption of perfect accuracy, we also consider randomness given a fixed rate of inconclusive outcomes. We solve both of these quantities for any state and projective measurement in dimension two. If the setup is used to choose random bases for a prepare-and-measure quantum key distribution protocol, we show that the unambiguous randomness captures the knowledge gained by an eavesdropper about the secret key, without causing any disturbance. We then turn to extremal measurements beyond the projective case, which may have more outcomes. An unbiased measurement is one whose outcomes all have the same a priori probability. We characterise the randomness generated by any unbiased extremal rank-one measurement acting on any state, solving the problem explicitly in dimension two. Four-outcome measurements of this type are tomographic, such that one can fully determine the state from the outcome probabilities, so these results hold for fully source-device-dependent randomness too. The tetrahedral symmetric informationally complete (SIC) measurement, we find, has the least intrinsic randomness within this class. We also present the biased skewed SIC family of measurements, and use them to prove that 2 log d bits of randomness, the maximal amount, can be generated device-dependently (or source-device-independently) in any dimension d in which there exists a SIC measurement. Reversing the scenario, we optimise over all states to solve the maximal intrinsic randomness of two classes of non-extremal, or noisy, measurements: any two-outcome measurement in dimension two, and projective measurements in any dimension affected by isotropic noise. In a realistic implementation, however, neither the state nor the measurement is completely free of noise. Taking a simple example of a state measured in a basis of any dimension, we compare the case where only one device is affected by noise to that where both devices are noisy, such that an eavesdropper may have joint correlations with the state and the measurement. For a fixed amount of total noise, we find that, contrary to the common practice of attributing all experimental noise to a single device, the joint-noise eavesdropper strictly outperforms her single-noise counterpart, compromising the security of the randomness generated. That the outcomes of a quantum measurement are unpredictable has been known since the inception of quantum theory. This thesis presents a step forward in analytically characterising the intrinsic randomness of quantum physics. On the practical side, our results bound the functionality of quantum random number generators, under various assumptions. On a more foundational level, this work provides a new lens through which to compare quantum states and measurements and, from their vast landscape, to see which of them emerge as the most random. (Català) La imprevisibilitat de la física quàntica dona lloc a una forma intrínseca d'aleatorietat. Això ocorre quan es realitza una mesura sobre un sistema quàntic. En criptografia, l'aleatorietat es quantifica en virtut de la probabilitat que té un espia correlacionat de predir els resultats de la mesura. Aquesta tesi aborda la qüestió següent: donat un cert estat quàntic i una certa mesura, quanta aleatorietat intrínseca es pot generar? Per començar, resolem la quantitat màxima d'aleatorietat intrínseca de qualsevol estat, que correspon a la mesura projectiva òptima, fent servir quatre figures de mèrit: les entropies condicionals min, max i de von Neumann, i l'aleatorietat no ambigua, que introduïm aquí per primera vegada. Aquesta última descriu un espia que mai s'equivoca, però que de vegades dona una resposta inconclusiva. Assumint un grau de precisió menor, considerem també l'aleatorietat donada una taxa fixa de resultats no concloents. Resolem aquestes dues quantitats per qualsevol estat i mesura projectiva en dimensió dos. Si la configuració s'utilitza per triar bases aleatòries en un protocol de "preparar i mesurar" de distribució quàntica de clau, mostrem que l'aleatorietat no ambigua capta com de bé coneix l'espia la clau secreta, sense que això provoqui una intrusió detectable. Ens centrem també en les mesures extremes que no són necessàriament projectives, aquelles que poden tenir un ventall més ampli de resultats potencials. Es diu que una mesura és imparcial si tots els resultats tenen la mateixa probabilitat a priori. Caracteritzem la quantitat d'aleatorietat que es genera quan realitzem una mesura extrema imparcial de rang u sobre qualsevol sistema quàntic, resolent aquest problema explícitament en dimensió dos. Aquesta anàlisi també serveix per a un escenari source-device-dependent, en el qual no es confia en l'estat. Entre les mesures d'aquest tipus en dimensió dos, la tetraèdrica simètrica i informacionalment completa (SIC) és la que té menys aleatorietat intrínseca. A més, presentem la família de mesures SIC esbiaixades, i les fem servir per mostrar que es poden generar 2 log d bits d'aleatorietat, que és la quantitat màxima, de manera device-dependent (o source-device-independent) en qualsevol dimensió d en què existeixi una mesura SIC. Finalment, considerem l'escenari contrari, triant l'estat òptim per generar la màxima quantitat d'aleatorietat amb una mesura sorollosa que no sigui extrema. Resolem aquest problema per a dues classes de mesura: qualsevol mesura en dimensió dos amb dos resultats potencials, i les mesures projectives afectades per soroll isotròpic en qualsevol dimensió. En una implementació realista, però, tant l'estat com la mesura tindran soroll. Per exemple, considerem una mesura en una base de qualsevol dimensió. Comparem el cas en què només un aparell està afectat pel soroll amb el cas en què ho estan els dos, de manera que l'espia pugui tenir correlacions conjuntes amb l'estat i la mesura. Donada una quantitat fixa de soroll total, trobem que, contràriament a l'escenari típic on tot el soroll experimental s'atribueix a un sol aparell, un espia amb correlacions conjuntes supera estrictament un espia correlacionat amb un sol aparell, per la qual cosa la seguretat de l'aleatorietat generada es veu compromesa. Se sap des dels inicis de la teoria quàntica que els resultats d'una mesura quàntica són imprevisibles. Amb aquesta tesi, fem un pas endavant cap a la caracterització analítica de l'aleatorietat intrínseca de la física quàntica. En la pràctica, els nostres resultats posen límits, sota certes suposicions, a la funcionalitat dels generadors quàntics de nombres aleatoris. A un nivell més fonamental, aquest treball ens ofereix una nova perspectiva dels estats i mesures quàntiques, perquè puguem discernir, dins el grandíssim panorama al qual pertanyen, quins són els més aleatoris. (Español) La imprevisibilidad de la física cuántica da lugar a una forma intrínseca de la aleatoriedad. Esto ocurre cuando una medida se realiza sobre un sistema cuántico. En criptografía, dicha aleatoriedad se cuantifica en virtud de la probabilidad que tiene un espía correlacionado de predecir los resultados de la medida. Esta tesis aborda la siguiente cuestión: dado un cierto estado cuántico y una cierta medida, ¿cuánta aleatoriedad intrínseca se puede generar? Para empezar, resolvemos la máxima cantidad de aleatoriedad intrínseca de cualquier estado, que corresponde a la medida proyectiva óptima, usando cuatro figuras de mérito: las entropías condicionales min, max y de von Neumann, y la aleatoriedad no ambigua aquí introducida. Esta última describe un espía que nunca se equivoca, pero que a veces da una respuesta inconcluyente. Asumiendo un menor grado de precisión, consideramos también la aleatoriedad dada una tasa fija de resultados no concluyentes. Calculamos estas dos cantidades por cualquier estado y medida proyectiva en dimensión dos. Si la configuración se usa para elegir bases aleatorias en un protocolo ‘preparar y medir' de distribución cuántica de clave, mostramos que la aleatoriedad no ambigua capta cuánto sabe el espía sobre la clave secreta, sin que por ello cause una intrusión detectable. Nos centramos también en las medidas extremas que no son necesariamente proyectivas, aquellas que pueden tener un abanico más amplio de resultados potenciales. Se dice que una medida es imparcial si todos los resultados tienen la misma probabilidad a priori. Caracterizamos la cantidad de aleatoriedad que se genera cuando una medida extrema imparcial de rango uno se realiza sobre cualquier sistema cuántico, resolviendo este problema explícitamente en dimensión dos. Este análisis también sirve para un escenario source-device-dependent, en el que no se confía en el estado. Entre las medidas de este tipo en dimensión dos, la tetraédrica simétrica e informacionalmente completa (SIC) es la que tiene menos aleatoriedad intrínseca. Además, presentamos la familia de medidas SIC sesgadas, y las usamos para mostrar que se pueden generar 2 log d bits de aleatoriedad, que es la cantidad máxima, de manera device-dependent (o source-device-independent) en cualquier dimensión d en la que exista una medida SIC. Finalmente, conside
•Oct 30, 2026•0 citations